Tots els pintors morts devien haver-se aplegat aquella vesprada d’octubre al Priorat. El cel, un llenç immens, els colors, inefables, les formes que adoptaven els núvols, corprenedores. Un ai al cor mentre baixàvem la costera de l’ermita de Gratallops, un silenci primordial mentre tornàvem al Molar fent revoltes amb l’autobús. Tots els pintors s’havien aplegat o el dit de Déu, ves a saber, però des d’aquell capvespre, cada volta que mire el cel pense en aquell cel, en aquell dia, en aquell regal que em féu el Priorat.
Al vespre, l’alè blanc de dos avions perpendiculars clenxa el cel de Capçanes com dos eixos de coordenades.
|
El segon i el primer quadrant
|
són plens de núvols dels que no saben ploure.
|
|
Al tercer, un tros de Montsant espia envermellit.
|
Pel quart quadrant hi passa un ocell, crec que a l’alça.
|