Persona —anomenada Claustre, en el nostre cas— versada en la preparació, el millorament i la conservació dels vins i a seguir-ne la pista de cadascun dels components.
La Claustre és enòloga, i aquell vespre, al mejador del Perxe, a la molt acollidora casa de la Roser, els posa a tots a prova. L’escriptor sempre ha pensat —i sospita que tots els seus col·legues escriptors també, encara que no s’atreveixin a dir-ho en veu alta— que en tot això dels tastos i les valoracions que es fan sobre el vi hi ha molta comèdia, s’hi posa sempre més pa que no pas formatge (com ho diria el Puyal). Sí que l’escriptor sap si un vi és bo o no, o potser s’ho pensa que ho sap. És igual: la primera ampolla que la Claustre obre és analitzada, diseccionada, en tots els seus detalls: el color, l’aroma, la consistència de la llàgrima d’alcohol que s’enganxa a les parets de la copa. Tothom hi ha percebut —o bé els ho ha semblat— els vestigis de cuiro vell, de cafè, de fruits vermells. El que convingui. Amb els ulls tancats i una bona predisposició tot és possible. Quan ja van per la tercera, que és un negre espès, difícil de descriure, que s’espera dins del decantador per mirar de civilitzar-se una mica, entra la Céline. És l’adalil que els tocarà demà a la tarda, i tant sí com no ha volgut passar pel Perxe a saludar els seus guiats encara que estigui rebentada després de veremar tot el dia. Només vol treure el cap, dir hola un momentet, que se’n vol anar cap a casa que l’endemà hi torna així que es faci de dia. La Roser ens la presenta. És francesa de Montpeller, i fa set o vuit anys va arribar al Priorat a fer d’enòloga per a una cooperativa, després d’haver acabat els estudis. S’hi volia quedar només un parell de temporades i ara no hi ha qui l’arrenqui. Gràcies a una herència va poder comprar un parell de vinyes velles en un vessant costerut prop de Porrera i des de fa tres anys que produeix tota sola el seu propi vi —Margenada, en diu—, que asseguren que revolucionarà la percepció que hom té dels temibles priorats. La Céline entra, saluda tothom amb dos petons, i l’escriptor sent una estranya torbació: escabellada, les mans brutes de veremar, l’aire cansat, l’accent en el punt perfecte. Ha passat el que sens dubte havia de passar, només que l’escriptor encara no ho sap, ni tan sols s’ho imagina, i l’ànima és dins d’un decantador, on s’oxigena.