La serra geganta identitària d’abast comarcal. Una altra DO.
Surts del cotxe i no et trobes. No ets res. El Montsant et mira i et despulla i t’atrau. Ets roca. I sobre aquesta roca no pots edificar res. Condueixes sola cap a casa. Molt a poc a poc. A una banda la carena i a l’altra, el no res que se t’ofereix a cada revolt. El Montsant queda fixat al retrovisor i quan ja ets a l’autopista encara el dus enganxat. I veus la mar, i el Montsant encara hi és. I ho entens tot. Entens el vent i entens el vi. I entens les paraules de les persones que estimen el vi. No entens Déu, que és tot, en aquesta comarca que és el món. Hi ha el Priorat, hi ha l’escala que et du a Déu, hi ha les ermites que serven les postes de sol, hi ha sants i santes i muntanyes magnètiques i vents que fan escarrufar. I viatges iniciàtics.
Jacob va posar el cap sobre una pedra i es va adormir. En somnis va veure una escala que portava fins al cel, per on pujaven i baixaven els àngels, i se li va aparèixer el Déu dels seus avantpassats per prometre-li el domini de la terra. Així es va adonar que aquell lloc era venerable: «És la casa de Déu i la porta del cel.»
Als monjos de la cartoixa d’Escaladei no els calia somiar: tenien l’Escala de Déu allà davant, feta de conglomerat, per mirar-la i palpar-la cada dia.