1. Vam anar a visitar-ne una, a la part de baix d’un camí de la Vilella Alta, que ens va fer callar. L’olivera de Cal Teixidor, li diuen. Se li atribueix una edat de més de cinc-cents anys, i les rutes de visita al Priorat l’anuncien com una olivera «centenària», però allò que impressiona no són els anys, sinó les seves empremtes. La soca torturada, les branques indesxifrables, les arrels boterudes i desesperades. Als comentaris que deixa la gent en una d’aquestes pàgines de rutes excursionistes, algú lamenta que molt bé aquesta olivera tan anciana, però que les arrels amenacen de fer malbé l’asfalt. El fet que nosaltres passem i les oliveres romanguin és una nova demostració de la superioritat de la natura per damunt de l’artifici.
2. No puc evitar que la visió d’aquests arbres em remeti a dos records d’infància. Un és una lectura, un còmic realitzat per l’Equip Botifarra! (un col·lectiu de guionistes i dibuixants que signaven així) titulat, precisament, Història de les Balears en còmic, que era una pura delícia. Es tractava d’un volum no gaire gruixut, editat en color i en tapa dura, que regalava la Caixa d’Estalvis de les Balears, també coneguda com Sa Nostra: això li va donar una gran difusió, fins al punt que existeix tota una generació de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers que tenim en comú la lectura d’aquest llibre en què la història de les nostres illes, des d’abans de la romanització fins al darrer tram del segle XX, era explicada a uns infants per una olivera —Madò Olivera— que tenia més de mil anys i molta xerrera. Aquest tebeo va fer molt per una certa idea d’identitat dels mallorquins (i menorquins, etc.). Cosa que no va evitar que Sa Nostra desaparegués a començaments del segle XXI, devorada per la dissolució de les caixes dins el sistema bancari espanyol, mentre els seus responsables s’embutxacaven el que podien. Una altra història molt profundament mallorquina, i ben edificant.
3. L’altre record de la meva infància em du a les ermites de Valldemossa i de Betlem (aquesta, a tocar de la Colònia de Sant Pere i del Mont Farrutx, a Artà). La de Valldemossa du el nom de la Santíssima Trinitat. Sol haver-hi una identificació gairebé automàtica entre el paisatge de la Serra de Tramuntana i certes zones de l’Empordà, però després de conèixer una mica el país, és visible que aquestes ermites, envoltades de marges i oliveres, són trossos del Priorat que van anar a encastar-se a l’illa. Al Blanquerna (que és la novel·la que inclou el Llibre d’amic i amat), Llull determina que la forma de vida més alta a la qual pot aspirar l’ésser humà és la vida ermitana, una combinació de vida comunitària i solitud.
La principal ocupació de l’ermità és l’oració i la contemplació en silenci, per aconseguir una unió més íntima amb Déu. Els ermitans es reuneixen per celebrar laudes i vespres. La resta de la jornada, queda santificada per les anomenades hores menors: tèrcia, sexta i nona. A les acaballes del dia, abans del descans nocturn, la comunitat es reuneix de nou per a les completes. L’olivera de Cal Teixidor, retorçant una mica més cada dia la seva rabassa a la vora del camí, representa un millorament ostensible d’aquest estil de vida.
Arbre longeu, capaç de viure mil anys, de fulla perenne, família de les oleàcies, de soca i tronc gruixuts, flors discretes i fruits en drupa comestibles, coneguts com a olives.
Per alguna curiosa raó que se m’escapa, al Priorat, la femineïtat de les oliveres s’esvaeix. En aquesta comarca, d’oliveres no n’hi ha, són olivers.
L’olivera potser és l’arbre del qual es parla més en les religions antigues i també en el Nou Testament. No voldria entrar en viaranys religiosos, però sí referir-me a aquesta espècie amb molt de respecte, per tot el que va significar per als antics. Actualment, ha perdut pràcticament el simbolisme de què va ser investida i la veiem només com un arbre típicament nostre que ens dóna olives i oli i del qual també podem aprofitar la fusta.
Fa més de quatre mil anys que el suc de les olives és una font de vida. O així ho creia la gent de la Mediterrània que li van atorgar un poder simbòlic. Amb l’oli s’ungia els reis i els infants acabats de néixer, els atletes que anaven a les competicions i els herois que tornaven de les guerres. Amb l’oli s’encenien làmpades i també s’utilitzava com a producte de bellesa i d’higiene. Un ampli ventall de possibilitats que abastaven des de la vida quotidiana a la més espiritual i transcendent.
Des de l’episodi de Noè que, després del Gran Diluvi, va enviar un colom per saber si les aigües s’havien retirat de les terres i l’au va retornar a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, colom i olivera han estat símbols de la pau. Símbol també de la pau eterna, ja que s’han trobat dibuixos d’oliveres en sepulcres de cristians primitius. Els guanyadors dels primigenis jocs olímpics eren premiats amb corones d’olivera i aquestes també eren utilitzades en les cerimònies de purificació, expiació i protecció (cerimònies lustrals).
Quan escoltes la passió per la Gran Mater, la Mare Terra, entens que s’hagin emprat productes de la terra per obrir camí cap a una altra idea de vida. Ja els egipcis utilitzaven olis per embalsamar els seus difunts —al marge de la seva categoria social— i encara ara es fan servir els olis sagrats —o sigui, beneïts— pel darrer ritus cristià, l’extremunció. La darrera unció.
L’oli, com el vi, ha estat aliment i ens ha fet servei en aquesta terra nostra, des de sempre. L’olivera, arbre sagrat, lligat als ritus i també a la vida quotidiana.
Quan passejàvem per entre les oliveres i l’olivicultor, en Ferran Miró, ens anava parlant del seu cultiu, de l’esporgada curosa i respectuosa dels arbres, de com les arrels poden entrelligar-se amb altres espècies i, així, les olives impregnar-se d’altres perfums. De com les arrels han d’obrir-se pas entre el terra tan pedregós... Ho pensava, de nou, les pedres. De nou, la terra i els que la cultiven, que han de posar-hi l’ànima i la vida per poder arrabassar a la mare natura els seus fruits.
Allà, en un colze del terreny, enmig de l’oliverar, un arbre de caquis ens mostrava les seves branques plenes de fulles verdes i altres que ja s’enrogien. Era una visió preciosa. Entre el verd-blavós de les oliveres, aquell fruiter semblava exòtic. I era allà, mostrant els seus fruits rodons i ataronjats, com si ens plantés cara i ens digués, «bé i què, aquí hi sóc jo!» I en caure les seves fulles vermelloses tacava de roig el terra que també tenia agulles de pi. I pedres, pedres grogues com l’or vell.
Però unes quantes paraules del Ferran em van tocar fortament. Ens parla del seu amor per la terra, correspost. Perquè, diu, la terra em dóna molt, però jo també li retorno tot el que puc, a la terra.