Arbre longeu, capaç de viure mil anys, de fulla perenne, família de les oleàcies, de soca i tronc gruixuts, flors discretes i fruits en drupa comestibles, coneguts com a olives.
Per alguna curiosa raó que se m’escapa, al Priorat, la femineïtat de les oliveres s’esvaeix. En aquesta comarca, d’oliveres no n’hi ha, són olivers.
L’olivera potser és l’arbre del qual es parla més en les religions antigues i també en el Nou Testament. No voldria entrar en viaranys religiosos, però sí referir-me a aquesta espècie amb molt de respecte, per tot el que va significar per als antics. Actualment, ha perdut pràcticament el simbolisme de què va ser investida i la veiem només com un arbre típicament nostre que ens dóna olives i oli i del qual també podem aprofitar la fusta.
Fa més de quatre mil anys que el suc de les olives és una font de vida. O així ho creia la gent de la Mediterrània que li van atorgar un poder simbòlic. Amb l’oli s’ungia els reis i els infants acabats de néixer, els atletes que anaven a les competicions i els herois que tornaven de les guerres. Amb l’oli s’encenien làmpades i també s’utilitzava com a producte de bellesa i d’higiene. Un ampli ventall de possibilitats que abastaven des de la vida quotidiana a la més espiritual i transcendent.
Des de l’episodi de Noè que, després del Gran Diluvi, va enviar un colom per saber si les aigües s’havien retirat de les terres i l’au va retornar a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, colom i olivera han estat símbols de la pau. Símbol també de la pau eterna, ja que s’han trobat dibuixos d’oliveres en sepulcres de cristians primitius. Els guanyadors dels primigenis jocs olímpics eren premiats amb corones d’olivera i aquestes també eren utilitzades en les cerimònies de purificació, expiació i protecció (cerimònies lustrals).
Quan escoltes la passió per la Gran Mater, la Mare Terra, entens que s’hagin emprat productes de la terra per obrir camí cap a una altra idea de vida. Ja els egipcis utilitzaven olis per embalsamar els seus difunts —al marge de la seva categoria social— i encara ara es fan servir els olis sagrats —o sigui, beneïts— pel darrer ritus cristià, l’extremunció. La darrera unció.
L’oli, com el vi, ha estat aliment i ens ha fet servei en aquesta terra nostra, des de sempre. L’olivera, arbre sagrat, lligat als ritus i també a la vida quotidiana.
Quan passejàvem per entre les oliveres i l’olivicultor, en Ferran Miró, ens anava parlant del seu cultiu, de l’esporgada curosa i respectuosa dels arbres, de com les arrels poden entrelligar-se amb altres espècies i, així, les olives impregnar-se d’altres perfums. De com les arrels han d’obrir-se pas entre el terra tan pedregós... Ho pensava, de nou, les pedres. De nou, la terra i els que la cultiven, que han de posar-hi l’ànima i la vida per poder arrabassar a la mare natura els seus fruits.
Allà, en un colze del terreny, enmig de l’oliverar, un arbre de caquis ens mostrava les seves branques plenes de fulles verdes i altres que ja s’enrogien. Era una visió preciosa. Entre el verd-blavós de les oliveres, aquell fruiter semblava exòtic. I era allà, mostrant els seus fruits rodons i ataronjats, com si ens plantés cara i ens digués, «bé i què, aquí hi sóc jo!» I en caure les seves fulles vermelloses tacava de roig el terra que també tenia agulles de pi. I pedres, pedres grogues com l’or vell.
Però unes quantes paraules del Ferran em van tocar fortament. Ens parla del seu amor per la terra, correspost. Perquè, diu, la terra em dóna molt, però jo també li retorno tot el que puc, a la terra.