Fins ara el Priorat era el record d’un record del meu avi, de la retirada de l’Ebre i d’un periple impossible per tornar a casa. Era això i ara és això i una altra cosa. No sé ben bé què, però és una altra cosa.
Brot d’il·lusió que neix de la terra regada de vi.
El paisatge es desferma com la llum
d’un capvespre d’octubre qualsevol,
com un esbart d’estornells que alça el vol
obeint la retòrica del fum.
La memòria entollada, el perfum
de la boira, el silenci i el grinyol
i tots els altres ocells cecs del dol
em redueixen a mer embalum.
Sí, t’esperaré sota l’arbre en flames.
A les seves branques canta la cendra
de les paraules que jo hi vaig estendre.
Batolla-la si pots mentre destrames
els secrets que bleixen rere les gammes
de colors d’aquesta fruita aspra i tendra.