Vistes que fan present el sempre. Entorn amb capacitat de transportar-te deu anys enrere, o mil. País amb sufix. Memòria. Si destrueixes el paisatge, ja no hi és. Ja no el reconeixes, ni et diu el que t’havia dit fins ara. Desapareix. No tens on tornar.
El paistage també és obertura, forat i boca, bretxa i trau, coll i pas, la manera que tenen els llocs de ser lluerna i bocana, badall i respirador, trenc i esbornac, ferida i fissura, entreforc i portell, claraboia i mascarot, desclosa i balcó, trapa i finestra. I batiport dels paratges que sempre es belluguen. Allò que sap el cos dels encontorns. Com una anatomia dels camins que aprenen les plantes dels peus. La teva pell, quan t’agafa desprevingut la coïssor àcida d’ortigar-te. I és el so de la nou quan es trenca, el gemec del pont quan passes, la partitura de les vinyes i la pilota que vas a cercar barranc avall, la font que s’estronca, aquell buc abandonat que passa per ull, la pedra on t’esmoles els mots i els ulls que fa viure a la carena. I si hi pares esment, veus ben clar que és una cartografia de la divagació, els punts cardinals de ningú i un alliberament, aquella mena de no fer res que tenen les fites, i veure com s’agabellen als carrers i a les parets foranes tots aquells que ja no hi són. Perquè els paisatges també són els bastiments de tot allò que no té lloc i són la carcassa dels dies i de la gent, i les àncores que et fondegen i t’apinyen, carn i ossos, en la realitat concreta on només trobes ventada i aire rebolcat, la veta dels teus fantasmes que et riveteja el llibre dels fets i la memòria.
«Mireu el paisatge, collons!» clama Roser Vernet, la nostra amfitriona. Té raó, la gent xerra i xerra, i no mira. Com deia Josep Pla: «És molt més difícil descriure que opinar, a la vista d’això, tothom opina». Tothom xerra, xerra pels colzes, tots volen dir la seua sobre aspectes infinits, inassequibles. Xerren de coses que podríem perfectament parlar a la ciutat, de política, de llibres, d’anècdotes i porfídies, sens dubte plenes de suc. Ho conec bé: de vegades venen amics al Penyagolosa, perquè els ensenye aquells paisatges, i no paren de xerrar de les seues coses. Quan els interromp per a dir-los que allò, aquell cimal, s’anomena tal o qual, o que aquesta planta té aquesta virtut, o que aquell ocell que mou la cueta és un cargolet, l’ocell més petit, em llancen una mirada encuriosida, una mica ansiosa, i de seguida recuperen el fil anterior. No és fàcil mirar: per a mirar, cal saber mirar, i per a això cal aprendre a mirar. Cal despertar la curiositat: com es diu aquella planta, amb quin nom respon aquell ocell, com la natura i el paisatge són plens de mots. «Mireu el paisatge, collons!». I no sols mireu-lo: descriviu-lo. Busqueu els noms. Descobrireu el vostre país.
Obra d’art espontània que consisteix en uns quants elements naturals estratègicament situats.