Villaró Boix, Albert

albert_villaro

Albert Villaró Boix (andorrà nascut a la Seu l’any 1964) ha publicat, entre altres obres, el llibre de relats La selva moral (La Magrana, 1993), el d’articles de premsa Els quatre pilans (La Magrana, 1998) i quatre novel·les: Les ànimes sordes (La Magrana, 2000), Obaga (La Magrana, 2003), L’any dels francs (Columna, premi Nèstor Luján 2003) i Blau de Prússia (Columna, premi Carlemany 2006). Fa ben poc ha acabat una altra novel·la, La primera pràctica, que publicarà ben aviat Columna.

http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=9195

Retrat fet per la Núria Añó

L’Albert, sí, aquell escriptor que passejava pel Priorat amb una gran gorra negra, el posat misteriós i feia furor entre les autòctones, paregut a en Marlon Brando en els seus millors temps, només que en lloc de la moto posem-hi que arribà amb un Panda, és clar que després sobre el terreny pertinent seguí a peu, i duia Crocs, un mena de calçat foradat que respira i ha de deixar una petjada curiosa, d’aquelles que tot arqueòleg somniaria tenir davant. Però fixin-se, després, quan la resta d’autors dormim, ell maquina la fase inicial d’aquestes entrades, sigui com sigui una idea merament experimental que no triga a arrelar, i diria que per aquell cant hipnòtic que apareix tothora del frec de dues fustes, reclam de mussols en diuen, però que va envaint, connectant cada cambra del Perxe com una gran tela d’aranya. Al Molar comença un nou dia, ell es treu una càmera de camuflatge i fotografia, què no sabria dir-ho, però en interiors es decanta per etiquetes de vins, llavors quan menys t’ho esperes te’l trobes llegint un e-book, i és que l’Albert és un dels escriptors que venien de més lluny, alguns asseguren que d’Andorra, altres que venia del futur. [NAB]
_

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

adalil
m i f

El correu electrònic amb el programa de les jornades al Priorat diu que durant tota la seva estada a la comarca els acompanyaran uns adalils. Això és, d’entrada, molt estrany, i l’escriptor, que és un gat escaldat, se n’ha de malfiar. Com que en la vida real no ha sentit mai aquesta paraula, la busca de seguida a la versió que hi ha en línia de l’Alcover-Moll. Li sona a etimologia àrab, a cosa rància, medieval, a l’adalid de les cançons de gesta castellanes —o, per ser més coherents amb la pròpia història personal, als que de tant en tant apareixen (o haurien d’haver aparegut) als contes del Capitán Trueno.

adalil m.: cast. adalid.
|| 1. ant. Guia, home ben coneixedor d’una terra, que anava amb els exèrcits per mostrar-los el camí o per observar l’enemic i donar-ne notícia als seus. Com fariem ne con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Ueus aquí que’ns mostrarà est adalil bona caualcada de sarrains, ibid. 99. Et yo llibrarvos-he bons adalils que saben be la terra e’ls passos, Desclot Cròn. 5. L’adalil nostre ab tres servents era anat a descobrir un aguayt, Pere IV, Cròn. 183.

Sí, la parauleta ve de l’àrab. Qui saben les entrades de la terra, quin títol més bonic i més impossible seria aquest, pensa l’escriptor, tan bo que cap editor amb seny l’acceptaria. I si apareixen els adalils a les tres grans cròniques, ostres, la cosa ha de tenir la seva importància. Adalils. Però no acaba de veure-ho clar. Ves per quins set sous una colla de personatges els han d’acompanyar quatre dies per aquell món desconegut, com si no tinguessin cap altra feina. O potser sí. Ell prou hauria fet d’adalil de qui fos. Però mai ningú no li havia demanat de convertir-se en adalil, ni en guia, ni sabia si la terra tenia entrades i, cas que en tingués, on coi eren.

Ascó

L’escriptor no ha estat mai al Priorat. Això és, per altra banda, perfectament normal: en sondejar el seu cercle d’amistats després d’haver rebut la invitació, resulta que tampoc ningú no hi ha estat mai. Això el reconforta una mica, perquè segur que, en un moment o un altre de l’estada, la seva ignorància haurà de desplegar-se en tota la seva penosa dimensió. En coneix la fama bàsica, és clar, com tothom. Un rosari de tòpics: un tros de país de vins caparruts que, gràcies a la traça d’una colla d’enòlegs un pèl visionaris i a la terra generosa, s’han convertit en productes excel·lents i —d’això sí que en té constància— caríssims. I poca cosa més. Refugi dels cantants reconvertits en vinaters. Una geografia elemental —a meitat de camí entre la costa i l’Ebre, amb una poc definida capital de comarca, de la qual amb prou feines coneix el nom i sap —una d’aquestes informacions perfectament inútils que guarda en algun racó del cervell— que no té semàfors, o que en algun moment n’havia tingut i ara ja no hi són. Mentre baixa per l’Eix de l’Ebre, vigila el paisatge i està atent a les indiciacions: tu, en arribar a Garcia, tomba a l’esquerra, per enfilar-te cap al Molar i la Figuera. Però abans, després de travessar les planes del sud del Segrià on Juli Cèsar va combatre August, baixa cap a Flix, i es pregunta on són exactament els seus llots enverinats, i encara una mica més enllà veu la silueta de formigó nuclear de la torre d’Ascó, i s’estremeix amb la idea que allà dins s’hi cou la matèria, pensa en el pet que va fer Txernòbil i que aquell any hi va haver més rovellons que mai, i és l’any, ves per on, en què el seu pare va morir. Però les angúnies atòmiques passen aviat, així que troba la trenca just allà on l’esperava, la carretera s’estreny i l’escritpor deixa la seva petita geografia coneguda.

Asun

assunalbert_RLM

L’escriptor que no coneix el Priorat prou que coneix una prioratina —si és que del gentilici se’n diu així, que no veu perquè no se n’ha de dir. Ella treballa a la mateixa institució de la qual l’escriptor fa temps que intenta fugir —i no s’acaba d’atrevir. Ell no ho sap, però ella se n’ha anat a passar el cap de setmana al seu poble, que és el Molar, i la Roser del Perxe, que és l’ànima de la trobada, li ha dit que l’escriptor —que resulta ser el seu esquiu company de treball, de vegades simpàtic i servicial però normalment una mica orc— ha estat escollit (i no se sap massa ben bé per quins mèrits) per formar part d’aquella alegre companyia literària. El dilluns l’Asun el va a trobar, puja al seu despatx i li fa saber que està molt contenta que l’escriptor vagi a conèixer el seu poble, el seu paisatge, malgrat que ella no hi podrà ser aquell cap de setmana, i prou greu que li sap. La veu tan contenta, tan legítimament orgullosa del Molar i del Priorat en general, que el carrega amb una gran responsabilitat i una consigna implícita: l’escriptor haurà de tornar a casa amb el mateix entusiasme que ella —tan menuda, els ulls lluents, la rialla oberta— li ha demostrat. Ja té un tast de l’escalf.

Èlia

L’escriptor arriba a la fonda de la Figuera a l’hora de dinar. No hi pot fer re; el Priorat és tan lluny de casa i ell, malgrat la mala fama que tenen els seus compatriotes, no sap córrer, i ni que volgués no podria, amb el cotxet que té. És el darrer a seure a taula, tot i que encara no els han portat menjar, i això encara és pitjor. És el moment difícil de les presentacions del tardaner, quan el millor hauria estat fer-ho a peu dret, quan tot és més senzill i la circulació d’informació entre persones que s’acaben de trobar per primera vegada és més fluïda. Se sent observat, i ell també observa els qui seran els seus companys durant els propers tres dies, intenta recordar-ne els noms i les coordenades, per situar-los en l’esquema mental que s’ha anat fent, entre autors convidats i organitzadors, als quals només coneix pel conducte emocionalment esquelètic del correu electrònic. A poc a poc se situa, es tranquil·litza, veu que ningú no el mossegarà, que la taula és plena de gent amable i comprensiva, i que des de la cuina l’atiparan a base de bé, amb productes honestos, arrelats i generosos. Els seus companys escriptors es veuen tots bones persones, intel·ligents i no conflictius: tenia por de trobar-se amb l’escriptor tronat i capriciós, la poetessa extravagant, la vella glòria a la recerca de noves emocions, i així anar enfilant tota la rastellera de tòpics negatius de la professió. I no: hom diria que la combinatòria ha estat feta per algun departament de recursos humans especialment sensible, qui sap si filantròpic (si és que això és possible): els seus companys semblen escriptors atents, essencialment feliços, agraïts i de pensament positiu. I el Jaume, que viu a la Figuera, ha portat una caixa de vi, del que fa ell, i l’ha batejat amb el nom de la seva filla. Èlia, es diu, i la lletra aplicada però de traç infantil és potser la seva, i també molt probablement sigui seva la imatge d’un ull dret que, mig difuminada, il·lustra l’etiqueta. S’ha de ser molt valent per posar el nom de la teva filla al vi que produeixes —pensa l’escriptor—, has de tenir molta confiança que sigui prou bo, que estigui a l’alçada. No em digueu que no és un prodigi. I és en aquell moment en què l’escriptor s’adona que aquella no és una terra qualsevol. En un món on els vins porten noms de rebotits marquesos emperrucats, de castells rònecs, d’heretats tronades o de palaus pretenciosos, en trobem un que es diu com la filla de qui el fa. Això no pot ser normal. És una temeritat, una valentia, un acte suprem d’amor.

enòleg enòloga
m i f

La Claustre és enòloga, i aquell vespre, al mejador del Perxe, a la molt acollidora casa de la Roser, els posa a tots a prova. L’escriptor sempre ha pensat —i sospita que tots els seus col·legues escriptors també, encara que no s’atreveixin a dir-ho en veu alta— que en tot això dels tastos i les valoracions que es fan sobre el vi hi ha molta comèdia, s’hi posa sempre més pa que no pas formatge (com ho diria el Puyal). Sí que l’escriptor sap si un vi és bo o no, o potser s’ho pensa que ho sap. És igual: la primera ampolla que la Claustre obre és analitzada, diseccionada, en tots els seus detalls: el color, l’aroma, la consistència de la llàgrima d’alcohol que s’enganxa a les parets de la copa. Tothom hi ha percebut —o bé els ho ha semblat— els vestigis de cuiro vell, de cafè, de fruits vermells. El que convingui. Amb els ulls tancats i una bona predisposició tot és possible. Quan ja van per la tercera, que és un negre espès, difícil de descriure, que s’espera dins del decantador per mirar de civilitzar-se una mica, entra la Céline. És l’adalil que els tocarà demà a la tarda, i tant sí com no ha volgut passar pel Perxe a saludar els seus guiats encara que estigui rebentada després de veremar tot el dia. Només vol treure el cap, dir hola un momentet, que se’n vol anar cap a casa que l’endemà hi torna així que es faci de dia. La Roser ens la presenta. És francesa de Montpeller, i fa set o vuit anys va arribar al Priorat a fer d’enòloga per a una cooperativa, després d’haver acabat els estudis. S’hi volia quedar només un parell de temporades i ara no hi ha qui l’arrenqui. Gràcies a una herència va poder comprar un parell de vinyes velles en un vessant costerut prop de Porrera i des de fa tres anys que produeix tota sola el seu propi vi —Margenada, en diu—, que asseguren que revolucionarà la percepció que hom té dels temibles priorats. La Céline entra, saluda tothom amb dos petons, i l’escriptor sent una estranya torbació: escabellada, les mans brutes de veremar, l’aire cansat, l’accent en el punt perfecte. Ha passat el que sens dubte havia de passar, només que l’escriptor encara no ho sap, ni tan sols s’ho imagina, i l’ànima és dins d’un decantador, on s’oxigena.

ibers
m pl

L’endemà el món és nou i, ben d’hora, perquè l’escriptor és massa matiner i tothom dorm encara, surt del poble per anar a veure unes ruïnes ibèriques que hi ha al tossal de davant del Molar, cap a la banda de ponent. Els murs i les sitges tenen l’aspecte trist dels jaciments que ja han estat excavats i allà s’han quedat, ruïnes pobres, mig abandonades, que l’escriptor veu com taronges espremudes que hom no s’atreveix a llençar a les escombraries per si de cas encara en pot sortir alguna goteta més de suc, i fa segles i més segles que ja no hi són els que van viure en aquelles cambres petites i en aquell món que seria una aproximació al paradís. Després d’esmorzar pugen al microbús que els acompanyarà, estan tots molt contents perquè senten l’excitació dels descobridors, el neguit una mica infantil que acompanya les excursions d’escola. A Bellmunt —que potser és a poca distància en línia recta però lluny en la famosa línia corba prioratina— baixen a unes mines de plom, explotades des de qui sap quan, i tots senten d’alguna manera el vertigen i l’angúnia de l’inframón, la cara fosca de la terra amable. Sota les vinyes hi ha un dèdal de túnels, de pous, de gàbies i puntals, un paisatge tancat que no ha estat fet pels capricis de la geologia, sinó amb la contundència primària de les barrines i la intuïció dels enginyers. De les parets en regalima una aigua metàl·lica, com d’argent viu. Tota la mina està pensada per ser recorreguda per nans, i una persona de mida mitjana necessita el casc per no trencar-se les banyes contra un relleix de roca. Quan surt a fora, l’escriptor s’alegra d’haver tornat a la vida aèria.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR