Añó, Núria

foto

Núria Añó (Lleida, 1973) ha publicat en volums col·lectius com ara Dones i literatura a Lleida, VIII Concurs de Narrativa Literària Mercè Rodoreda i Estrenes. Va guanyar el XVIII Premi Joan Fuster de Narrativa Ciutat d’Almenara. El seu relat 2066. Comença l’etapa de correcció ha estat traduït a set llengües. La novel·la Els nens de l’Elisa (Omicron, 2006) va quedar tercera finalista al XXIV Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull. Les darreres obres són L’escriptora morta (Omicron, 2008) i Núvols baixos (Omicron, 2009).

http://www.nuriaanyo.com/index.html

Retrat fet per la Gemma Sales Amill

Lleidatana, de la collita de 1973. En els dies prioratins, amb la Núria —com amb els altres escriptors—, vàrem compartir sostre, paisatges, àpats, també rialles i poc més. No vam tenir temps d’aprofundir en la nostra coneixença. Però, seguint amb el tòpic a l’entorn de les escriptores, puc assegurar que la Núria no portava barrets extraordinaris, ni tampoc no viatjava amb un coixí. En canvi, sí que puc dir, perquè em vàrem parlar, que fa traduccions de l’alemany i escriu, escriu molt, perquè li agrada. Vaig cercar el seu web i així vaig saber que ha estudiat Filologia Catalana i Llengua Alemanya. La seva obra ha estat premiada i seleccionada en diversos certàmens i ha estat traduïda al castellà, francès, anglès, italià, alemany i polonès. Te la mires i ho sents, aquesta dona jove, té una estreta relació amb la literatura. Es fa palès en el seu esguard observador i en el gest, decidit, de la seva boca. No li manca ni la voluntat ni la constància. Són els trets diferencials que hi ha entre un escriptor d’ofici, del que només escriu per afecció. Núvols baixos (2009) és la seva darrera novel·la. [GSA]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

barret de pell
m

barret de pell

Un pot trobar-se al celler, observant per aquest dipòsit de fusta i alhora trobar-se davant d’una mena de barrera natural a la superfície força compacta. Un barret de pell, llavors i polpa que ha anat surant amunt, i que sembla un mosaic a voltes rosat, altres virolat i vermellós, que va assecant-se fins a perdre la seva aparença brillant, com si no volgués formar part d’aquest encubament que acabarà algun dia embotellat i etiquetat. Qui no en voldria formar part? Doncs aquesta massa sòlida en seria l’exemple, necessita d’un esforç humà per remuntar i aconseguir una millor difusió dels pigments. I així, a través d’una tècnica francesa anomenada pigeage anem adonant-nos que la seva solidesa és més forta del que semblava, per més que va esquerdant-se, trencant-se, i el líquid colant-se i barrejant-s’hi. Encara que, tard o d’hora, el barret tornarà a flotar i el líquid presoner a sota, com un matrimoni mal avingut.

cases com a marges
f pl

S’albira en aquests marges el treball de molts mesos, gran quantitat de pedra que s’ha hagut de partir i transportar manualment per encabir-la en aquest espai que, visualment, ja es pot dir que és molt pesant. Però alhora un decorat en plena muntanya. Una gran línia de pedres que, des d’un helicòpter ben bé podria semblar-nos un gran traç de guix delimitant un tros d’un altre. I si de cop i volta deixem el camí i ens endinsem al terreny, aleshores ja es pot intuir que algunes d’aquestes pedres que varen descarregar-se aquí tenen la seva història. Fixin-se sinó en aquesta que sembla pintada de flors, ben bé podria haver format part de l’habitació d’algú. Algú que, com comprendran, ja no viu en aquella casa. Sigui com sigui aquest munt de pedra acaba mostrant-nos que les cases com les persones poden canviar de domicili, per què no? Unides novament per l’esforç humà, encara que tanmateix canviïn d’aparença. Molt a prop d’on ens trobem l’adalil margener parteix una altra pedra per encabir-la si cal en algun espai que encara ballava, però que finalment queda assegurat a base de més pedra petita. Després, com sol passar, les flors que fa molt decoraven una cambra, les trobem ara enmig d’aquest espai obert on algun ocell acabarà trobant-hi recer.

do do do, re, mi

Es posa a disposició dels sis membres que han participat en el projecte «1a trobada d’escriptors» un full de reclamacions i un telèfon d’ajuda, si de cas ho necessiten, per haver-los fet viure, sentir i participar del Priorat amb tanta intensitat com només un autòcton en plena joventut podria fer-ho sense ressentir-se’n. Un grup d’exalcohòlics esnobs assegura que la quantitat de vi ingerida en tan pocs dies d’estada podria haver estat suficient per a crear una addició significativa entre els escriptors convidats que, recordem, eren d’arreu dels Països Catalans. Experts en psicologia de visita per la nostra terra els trobem avui en ple aperitiu debatent si mots com DO Priorat o DO Montsant, presents a molts dels nostres etiquetatges, no creen ja addicció pel tipus de lletra, color i cos? Si fos així, podríem estar parlant d’incitar en certa manera la tragèdia en les nostres lletres (un cop més el Priorat és notícia quan passa res de dolent, en fi) i de provocar que aflori en mans d’aquest ofici una rotació de canell gairebé inusitada davant la copa, així com una predilecció repetitiva dels autors davant certs mots (a destacar: llicorella, garnatxa negre, carinyena), però també la sonoritat en paraules de certa artificialitat (així: llàgrimes del vi, cabernet sobre pissarres, vi rajant de la premsa, patates de festa major), encara que referent al tema culinari haguérem d’afegir quan ens preguntaren que no era precisament Festa Major aquell dia, en qualsevol cas sí que va ser-ho una mica perquè venien ells, i així vàrem sortir del pas. I com els captivava al principi tot el referent a la nostra terra en aquesta trobada que certament es trobava en fase experimental. Tant que fins i tot socis del Centre Quim Soler (CQS) arribaren a plantejar-se a sota veu si no haurien d’haver afegit la figura de l’adalil comercial en terrenys i finques i així poder tancar l’intercanvi sabent que tornarien tots. És clar que cap al final de la trobada començà a espatllar-se amb aquell sopar on els escriptors ja no volgueren fer-nos partícips de cap canvi referent al que hauria pogut ser la confecció més erudita de la GEP o Gran Enciclopèdia del Priorat (familiarment coneguda com a GEP o Gran Estafa Popular per la quantitat d’entrades que hi mancaven i la poca profunditat d’aquestes), i on aquell dissabte no ens deixaren fer ni tampoc desfer, en lloc d’això semblaven més interessats a buscar tres os a «lo moló» o a canviar a darrera hora la taula rodona del diumenge a Capçanes per una de quadrada. El CQS no s’ho explica i demana disculpes si en algun moment va voler contagiar més entusiasme de l’estricte i necessari i per arribar a fer creure que aquells sis escriptors podrien amb les seves paraules pentinar la zona i de pas endur-se els molins. Des del CQS asseguren que de cara a la propera trobada es prendran mesures. Així, i per citar-ne alguna, el vi serà de garrafa, se servirà amb màquina i haurà de pagar-se’l cadascú. Així ens estalviarem malentesos, conclou Vernet.

entrada codificada
f

Dels creadors de Com integrar-me al Priorat amb el politono VENT i els matins amb “La vida és bella”. Arriba aquest octubre: Sprite de llima! (La lectura d’aquesta entrada no en condiciona la comprensió).

Eugènia

eugenia-nuria

Ens trobem a Bellmunt del Priorat, descendint a peu per aquesta mina que, de tant en tant, hem de baixar ajupint-nos. Una mina que compta amb vint plantes subterrànies, catorze quilòmetres de galeries i sis-cents vint metres de profunditat. Molts números segurament per aquesta visita guiada on només es recorre la primera planta; l’única oberta al públic. Però tot i això set-cents metres de galeria il·luminats amb petits llums que pengen de la paret i ens acompanyen al llarg de tot aquest tram guiat. Res a veure amb com ho viuria la gent que va treballar aquí a principi del segle passat, quan aquesta mina es trobava en plena explotació minera. Eugènia, aquesta mina amb nom de dona, per més que les dones que treballaven en aquest centre miner les tenien a una altra banda. Si el temps es pogués fer enrere, de segur que trobaríem gent picant, extraient galena o procedint al tractament del mineral. Una feina dura que més d’un compaginava a més amb el treball del camp. Alguns per arribar a la mina venien directament de les colònies mineres, altres havien de travessar diversos pobles a peu per després trobar-se tancats en la profunditat d’aquest lloc que ara s’intueix fred i humit. Alhora, el pas del temps ha anat revestint de blanc sostres i parets, com si tot d’una volgués esborrar la pista del que s’extreia aquí. A fora el sol s’obre entre les muntanyes, però aquí baix la llum natural no va obrir mai camí, en qualsevol cas eren els treballadors qui s’obrien pas mentre els perillava la vida per qualsevol d’aquests entramats de galeries, sempre de dos en dos i amb un petit llum que els feia de guia, perquè si hi hagués hagut més llum i millor perspectiva d’on realment es trobaven, probablement no haurien tornat.

fer de blanc
loc

Fer blancs és una tècnica audiovisual que s’utilitza a cada canvi de font de llum, o bé quan es passa d’interior a exterior. Per tant que ningú s’estranyi si algun cop veu un o una càmera enfocant un tros de paper blanc a terra. L’expressió fer de blanc sembla tenir els seus orígens a la Vilella Alta, quan la Laura, que filmava els escriptors a la primera trobada de «El Priorat en persona», no trobant paper enlloc, i davant la sorpresa d’una de les escriptores que vestia amb alguna peça blanca, es va veure envestida per la càmera i fortuïtament fent de blanc.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR