ermità ermitana
-
Figures solitàries que habiten llocs mítics, marcats per una aura religiosa que es pot compartir o no, però que no es pot no ensumar. A l’ermita de la Consolació hi van viure unes ermitanes fins fa poc, que es dedicaven a fer espelmes i cosir sabates, activitats del tot adients amb l’espai. A les altures, envoltades de vinyes i natura, custodiades pels murs de pedra d’una ermita, només llum i bons peus, res més per existir.
-
L’ermitana o no hi és o no anem a veure-la. I jo, com a bon català, penso en la Mila i també en l’Ànima i el pastor. I pujo dalt de tot de la serra i dic «quina solitud». Me n’alegro de no haver-la conegut, per poder continuar imaginant-me-la.
-
1. Aquell que havent decidit viure allunyat del món, és capaç de tenir-ne una visió més completa i propera que la majoria.
2. Montserrat Domingo, amfitriona resident i cuidadora des de fa més de trenta anys de l’ermita de Sant Joan de Codolar de Cornudella de Montsant.
3. Okupa muntanyenc exempt d’oposicions.
-
L’ermitana ens ha ensenyat uns aurons vermells, i sendes de porc senglar. Tant com ells, l’ermitana és del Montsant, i pagesa del cel.
Ens convida a entrar al seu ermitatge. Entre els llibres, els lieds de Schubert. A la ràdio, Catalunya Música. De petita jugava amb les plantes, a encertar-ne l’olor. Ara pinta la flora del Montsant i l’estudia. Fa punts de llibre senzills i delicats, amb plantes enganxades i pintades.
―Més que ermitana, m’agrada dir-me anacoreta, que tant és masculí com femení.
Era filla de la Caritat, monja d’Olesa de Montserrat fins que va tenir l’accident. Feia autoestop i un camió va envestir-la. Va passar tretze dies en estat de commoció. Va ser la seva primera experiència de solitud. Ingressada, va decidir marxar. Mossèn Lluís sabia els llocs on podia encauar-se. Van visitar ermites, Arenys, Fígols, Ripoll... Hi havia ermites per triar. Va veure Queralt. Però Montsant era el lloc de més tradició. Va començar una vida nova. Va venir a renéixer a la serra del Montsant.
Tenia trenta-quatre anys. S’enterrava en vida per poder ressuscitar. Vivia el que havia de viure. Va trigar un any sencer a ser conseqüent amb la solitud i la preguera. Els primers anys va viure’ls del tot sola.
―De fer d’ermità se n’aprèn, aprens quan s’ha de pregar, quan s’ha d’estar per la gent. Aprens que t’has de fer el menjar, que no t’has de fer un entrepà. Aprens que tot és temps de Déu, vas aprenent que els horaris no són el més important...
―Aprens a orientar-te en aquest erm que és el temps. I que el que importa són les persones. I que, encara que s’ha de vigilar els que vénen per curiositat, s’ha d’escoltar tothom.
―Intento jo l’Evangeli. Vénen mandales budistes, vénen musulmans. He après que no s’ha de jutjar. Ara puja molta gent. S’ha de respectar la intimitat de les persones. M’expliquen coses i jo les escolto. Moltes vegades no entenc res. Però escolto. Parla, explica i se’n va. No em cal lligar caps.
―En els moments d’abisme, necessitem una persona. Qui sigui és igual, què hi entengui, tant és: però que hi hagi algú. Tots som finestres a la transcendència―. M’apunto el seu telèfon.
De tant en tant, les nits càlides d’estiu, puja a dormir a dalt del Montsant. Va cap a la setantena d’anys. Quina solitud més envejable. Veient-la en moviment, de lluny, n’hi faries trenta.
-
Tant temps pensant en la injustícia dels petits crancs lladres de closques, pirates sense llar, ocupes naturals que es passegen pels mars...
i ara resulta que són les closques les que escullen els inquilins.
