Sentís Llorens, Gemma

Gemma Sentís Llorens. Vaig néixer i visc al Lloar, el mig del món. I el meu món és la família, els bons amics i la feina a l’institut.

 

Retrats fets pels autors

Que les muntanyes tenen boca ens ho va confirmar la Gemma Sentís mentre ens enfilàvem al Montsant. Alguna de les roques vermelles de la veta de dalt mostraven uns forats en els quals podíem imaginar-nos l’esvoranc d’una campaneta o, de cop, una llengua d’ogre desplegant-se. Parlar de tot això ens havia fet venir set i de tornada de l’excursió la Gemma ens va dur al celler del seu pare, l’Àngel, a qui no vam veure perquè és invisible com l’Àngel de la Terra, que és el vi que la bota es beu. Bevent el vi raspós guaitava la Gemma captinguda i generosa, obrint cor i casa amb un orgull molt discret, i em preguntava si no deu ser aquest el caràcter que sovinteja per aquests barrancs.
[JLS]

 

La dona discreta. Celles amples, trets expressius, mirada fonda, poques paraules. D’entrada diu que no, que ella no hauria d’haver estat adalil, que aviam què explicarà. Però de seguida, amb naturalitat, desgrana la petita història que dibuixa el paisatge que veiem: l’aigua que enyora la basseta Roja i que el canyar encara assenyala; la declaració d’amor que son pare va gravar a la pedra, arran del camí, l’any 1964; el camp de futbol que van construir aprofitant la mica de pla que hi ha i que queda dalt d’un turó, el camp de futbol i les vegades que ha calgut córrer avall a cercar la pilota, amunt i avall, amunt i avall, som del Lloar i s’ha de notar. Això deu de forjar una mena de caràcter, modelar gent decidida. Com la Gemma Sentís.
[NCA]

 

La mires i sents la latència de l’avior, com si ella fos el gorg d’un temps que ha madurat. Gota a gota. Allò que fa viure plegats. Els mots t’arriben amb aquella clovella de timidesa que es bada com un reservori del país del cor, un territori de record i d’infantesa, de resistència i fragilitat que s’ofereix familiar, sense contemplacions, i et cerca, no l’extern, sinó aquell que en tu ja és art i part de la seva rutina. Quan amb això vols dir, no la repetició, ni allò que és mecànic, sinó alguna cosa que en tu ve de la distracció natural de ser aquí, i que t’acull badocant, a lloure, amb aquell posat d’un que ja és de la casa i es mou amb aquella espontaneïtat dels habituals. Perquè na Gemma t’acomoda en la improvisació que sempre reclama la vida de cada dia. Sense escarafalls. En la palpitació del temps, en l’avidesa de ser baules i anelles d’una història que ens embolica a tots plegats. I ja ets al celler del seu pare i és un rebost viu de coses guardades, sense nostàlgia, perquè aquí s’hi entrellacen els fils que fan una tela que abriga, llana i estopa, que és foc viu i aigua viva d’on ella destil·la aquesta força particular de sentir-se al bell mig d’una geografia de l’ànima. Perquè la travessa aquella intensitat d’encastar-se a la vida d’un lloc particular. Ara i aquí. I sap que això vol dir arrapar-se a la claror que retalla els contraforts del Montsant, a les parets seques enmig del pinar, al vertigen costerut i orejat del roig delirant dels Rogerals, a la memòria profunda d’aquestes terres.
[SPA]

 

La Gemma és professora d’institut a Falset. Malgrat això, quan ens troba, es mostra un pèl insegura i nerviosa en el paper de guia i comunicadora mentre avancem pels camins dels afores del Lloar, en direcció als Rogerals.
Se sent encara deixebla i aprenent al costat del seu pare. Ella afirma que el pare és qui té un coneixement profund d’usos, camins i costums del poble. En aquesta ocasió, ell no ha pogut ser-hi.
La Gemma, però, mentre camina va expressant, a petites dosis, el seu punt de vista, va adornant tímidament el paisatge, de records i de lligams amb el pare, amb la gent, amb el poble, amb la infantesa.
A cada passa, a cada bocí de camí, la Gemma es fa una mica més gran i agafa una mica més de seguretat i de confiança, trepitja amb més fermesa i convenciment, i les paraules i els coneixements i els sentiments i les sensacions van fluint cada cop amb més força i més naturalitat.
[PMS]

 

La seua veu, la seua mirada, la seua manera d’explicar remet directament a l’amor per la família. «El pare us ho explicaria més bé..., el pare ho sap molt millor que jo, el pare us hagués guiat com ningú». Ens fa travessar finques que ja no són de la gent del poble i que les grans marques vinícoles han comprat per, de tot un món de segles d’esforç, fer-ne negoci nu i cru. La Gemma ens guia per camps que fan olor de raïm madur, passat, deixat assecar a la intempèrie. Olor de rapa davall d’un cel blau de dia i estrellat i net a les nits, diu. I ens puja serra amunt pel mig de costerets que han estat, des de ves a saber quan, bancals que rajaven suor i vi. I la Gemma, de veu dolça i calmada, ens mostra, des de les alçàries, un Priorat que vist des de dalt mostra unes muntanyes blaves al fons que es difuminen per la boirina del matí. L’amor per tot això, es concentra en un antic celler a casa seua on les restes de mil vides viscudes guarneixen el present i avalen tot un univers.
[TIC]

 

La gemma sentís i parlar dels avantpassats, no com si volgués ploure
perquè s’ho quedà i s’hi quedà per lloar lo que rebia,
i ho seguí perquè s’oís més enllà de la vista des de l’alçada imponent i vermella
del nas magnificent que ensuma allò i ah!:
la terra s’escriu amb erra,
i ho deia perquè és feu mestra,
i afegia quan geminava amb el pare
que es camina pel Montsant amb una lectura viva.

L’escolta modesta quan parlaven altres ànimes
del mirar i admirar museu, celler d’àngel
o el vi ranci de terra assentada,
feien d’allò una gran illa senzilla
que tota doble ema sap portar
i transportar metres
i escolar
tan clar com l’aigua.

[NMB]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR