Josep Borrell Bargalló

En Josep Borrell regala pomes verdes per fora i madures per dins. Fa tant que recull dades meteorològiques que no en sap dar una raó convincent fora del plaer de l’hàbit diari, el ritual de consuetud. Jo em penso que no en té prou, d’estimar aquesta terra, i que ha de fer alguna cosa per estimar, a més, el cel damunt aquesta terra. Perquè la Serra d’Almos és una crinera al llom de la carena i té cels per triar i remenar. De tant guaitar cels i paisatges parats, a en Borrell se li ha eixamplat la mirada com un gat. Té uns ulls d’intempèrie, les mans acollidores i la porta de casa sempre oberta. Però cova un corcó a dins: el municipi no ha recuperat la independència de Tivissa que la Generalitat republicana del trenta-sis els havia concedit. L’home tragina la frustració com una nafra d’infantesa i quan en parla se li fa una bala de plom a l’arrel de la gola. No tothom sap què és això: la llibertat perduda costa més que la que s’ha de guanyar.

Fa pinta de savi i resulta que n’és. Rere les ulleres fines, rodones, ofereix al món uns ulls vivíssims, intensos, lliures. Pagès de tota la vida, «de genètica i de vocació», diu que ara és hortolà. I compila. Compila dades meteorològiques des del 1971. I observa i enregistra els processos de vint-i-tres plantes i cinc ocells. Quan treuen fulles, quan floreixen, quan maduren els fruits, quan fa acte de presència aquest ocell estacional o aquell altre. Coses així. Se’n diu fenologia, de la «branca de l’ecologia que estudia les relacions entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius», i són dades concretes per a l’anàlisi general. La feina de formiga que permet després les conclusions. La feina imprescindible. Aquest home prim, barba arranada i blanca, samarreta fresca, parla perquè té coses a dir. «L’abandonament del món rural», per exemple, «sí que m’agradaria que ho anotésseu».

Fet.

Que en quedi constància.

Per si encara es pogués corregir.

En Josep Borrell, quan alça les mans, té l’amplitud d’un horitzó que s’estén, com la serra, a cavall de dues comarques i més lluny i tot, però els ulls afinen amb precisió els detalls més delicats. He sentit dir que el geni d’un lloc t’enlluerna quan pares esment en l’atenció escrupolosa i exquisida dels seus pagesos, que són els grans creadors de paisatges. I en Josep és un home que mira prim. El veus a contrallum, fresc com un gínjol, i aquest perfil de roca és un inventari minuciós dels fets minúsculs i particulars d’aquesta terra: la manera que té l’aigua de caure, l’anar i venir de les fulles, el moment precís d’una floració. Perquè sap que els llocs són això: aquesta filigrana de la història menuda de cada dia que teixeix la memòria i la clarícia dels paisatges i la seva gent. Perquè és la trama i l’ordit d’una memòria, fins i tot la més negra, que s’ha teixit en la pell d’aquests paratges, un testimoni singular que entén l’atenció més minuciosa com una cortesia. No es tracta de cap mena de refinament ni de reverència, perquè la seva presència alambina aquella tenacitat humil i fèrtil, aquella perseverança del fervor que prové de la fidelitat. És quan creus sentir que les paraules que li surten de la boca s’adhereixen a les coses, com si la veu s’incrustàs al tel d’un núvol, a l’ombra d’un xiprer, o sargís amb la fragilitat dels mots el llenç paït de la crònica sensorial i afectiva que repunta la fesomia d’aquestes terres. I cada gest, cada alçada de celles, cada somriure és una tessel·la que troba el seu lloc al mosaic vivent i bellugadís d’aquesta Europa sense pagesos.

Rere les ulleres, en Josep té uns ulls petits, vius i juganers que observen, cada dia de l’any, el paisatge, l’aire, les plantes i els animals del seu entorn. En Josep té uns sentits afinats i precisos que entrena a diari i que noten qualsevol lleu canvi o moviment a l’atmosfera que l’envolta.

En Josep té un pols tan constant que el porta a anotar les seves observacions a l’ordinador amb entusiasme i sense defallir, i a compartir-les amb la resta de mortals.

En Josep té uns ulls vius, uns sentiments immensos, una sensibilitat enorme i una constància infinita pel seu petit país, el de la Serra d’Almos.

És d’aquelles persones que elaboren un treball ingent i silenciós, imprescindible.

Em recorda L’home que plantava arbres, personatge real, i després de ficció, de l’escriptor francès Jean Giono, que va esmerçar molts anys a transformar una terra erma en un bosc frondós.

Josep Borrell ofereix fils diversos, com aquell home mític, per bastir un personatge i una obra literària.

Amorós i de mirada clara. Sincer i de gestos més aviat neguitosos que semblen amagar l’emoció que sent. Pagès i amant de la seua terra. Independentista i lluitador per una quimera que és la pertinença de la Serra d’Almos a un Priorat que se sap seu. El Josep somriu i sap abraçar. Plora en recordar i s’emociona quan parla del que estima. Cor gegantí. Ulls d’infinit. Boca que regalima amor. Orelles que endevinen pensaments. Tacte que acarona la terra i l’aigua i les temperatures de cada estació. Casa seua és un rebost de la natura a la qual agraeix, tothora, el fet de donar-li vida. Pagès com mon pare i enamorat del terròs, ara fa de l’hort l’aventura de no oblidar-se de les arrels.

Ep, Josep! Aquí s’erra

A la Serra una pot aborrellar-s’hi*,
confitar-s’hi,
doncs són confortables Serra i serranos.
Amb tot i ambdós,
quan de tros en tros arribes, naturalment,
a la promesa,
la terra horta,
l’estació no sembla pas de tornada
i s’hi queda a trossos
entre espècies gràcils i lleugeres com l’aire
en un moviment continu com d’aigua
i la pol·linització ocupa el lloc coherent
expressa d’un rebost que inflaran les neus,
un pou al cim però de neu dolça.

Temperatura i anys empenys que la família és grossa,
un cabàs, com la causa fenològica i republicana,
però en tot cas i en aquesta casa independent
es parla i es parla d’aquella manera que es garla,
es cultiva esperit i es menja Serra. I nos va bé.
Serra, i nos va bé.

*Consulteu-ho, si voleu alt, al diccionari.