Albert Blay

Imagino els que ens explica
i Albarca es torna un plató
on rodar-hi la pel·lícula
de l’audaç repoblador.

És jove, i duu a dins la història d’aquest poble petit i complex a la cresta de Montsant, a 815 metres d’altitud, on hi peguen tots els vents, amb les muntanyes de Prades darrere i on comença el Priorat de l’oli. El besavi i l’àvia de n’Albert ja eren d’Albarca, que té quatre habitants censats i vivien on ell viu ara a estones, en una casa del 1828 vora l’església, en què hi fan missa dos cop l’any.

Si hi peguen tots els vents, voles o estàs volat?

N’Albert és casteller i fa pinya amb gent de totes les edats. Entén la importància de conèixer el territori i els seus fruits, per això combina la feina en un celler de Cornudella amb el projecte Priorat Explained, i la passió pel cinema, capaç de copsar el paisatge perquè, com a mínim en el setè art, no l’alterin mai. Qualque dia rodarà un western a la Vall del Silenci, on ara mateix només s’hi sent un ocell que ningú no sabria identificar. Ell sap posar nom a les pedres, i a la flora, i als pobles del voltant, i a la terra i als vins. Diu que la carinyena necessita calor. Explica com el canvi climàtic ho canvia tot.

Esmenta la paraula agrovandalisme. Esmenta la paraula geovàndals (si ho entenc bé, serien aquells que fan muntanyetes de pedres perquè ho troben cuqui per a les fotos, i alteren l’ecosistema). També esmenta la paraula albarcomunisme.

Dins el bosc, parla de l’època medieval dominada pels sarraïns. I diu que, de petit, les tombes antropomòrfiques li feien gràcia i iuiu al mateix temps. Primer es pensaven que eren abeuradors per als animals. Parla de coses que abans es trobaven pel camp i que ja no, puntes de sílex i metralla.

N’Albert d’Albarca parla de l’arbequina i de l’arbre més gros, i d’alguna paraula com aubequirol.

A l’Albert li agrada explicar coses i sap com explicar-les. Em fa l’efecte que la seva formació en cinema l’ha fet un gran observador i, de retruc, un gran narrador. L’Albert va decidir instal·lar-se a Albarca, fent un recorregut invers al de molts joves que deixen la terra. Hi torna perquè l’estima des que era petit i hi és feliç: els camins i el bosc li són el pati de casa. I els cingles àrids i vertiginosos, el lloc on algun dia estic convençuda que hi rodarà un western, entre vi i vi.

1. Adalil que l’any 2021 va fer un guiatge a tres escriptores i dos escriptors pel poble d’Albarca. Com a bon guia que sap les terres i els camins (vegeu crònica de Desclot), va portar-los a uns llocs extraordinaris que ell percebia com a possibles localitzacions cinematogràfiques: unes tombes antropomorfes; el Roure de la Rasa; les restes circulars d’una antiga carbonera; el tall de roca sobre la vall del Silenci; les ruïnes dels Hostalets; l’església; el pla del castell...
2. Jove compromès amb el territori, amb un vesant creatiu. Casteller de la Colla Jove de Tarragona, empleat del celler Cap de Ruc, entès amb vins i màster en cinema, es diu que aviat se sentirà a parlar de les seves composicions audiovisuals.
3. Personatge amb expressions memorables. Una d’elles és la interpretació etimològica d’Albarca com a «lloc meravellós i idíl·lic», amb la qual delata l’estimació pel poble del seu besavi. L’altra és «cada vi s’explica».

Em va sorprendre la teua joventut lúcida, eloqüent i sàvia, Albert. Si depèn de gent com tu, el futur del Priorat està garantit, creu-me: malgrat totes les dificultats que se us presenten que, ja ho sé, no seran poques. Pocs moments em van resultar tan plaents com aquella passejada cap a la capçalera de la vall del Silenci, al peu d’aquella serra de perfils que em recordaven Monument Valley i on, qui sap, potser algun dia rodaràs un western, com vam bromejar. Em va corprendre el roure mil·lenari, les tombes antropomòrfiques, el clar on potser se celebraven les reunions d’aquelles bones dones a qui anomenaven bruixes, i les vistes que, de tot arreu, es podien contemplar, i vaig admirar la teua determinació ferma, el teu compromís amb la terra, i la claredat i la contundència amb què fonamentaves qualsevol afirmació. Com altres adalils, també ens vas obrir casa teua com si en fórem vells amics que es retroben i ens vas oferir un tast de vi per maridar-lo amb el paisatge immens que s’albira des de la terrassa de casa teua i la paraula que no deixava de brollar.