Ramon Piqué

Aquest home ens fa de guia
savi i ferm com el rocam
i ens ha dut a l’abadia
a aparcar la nostra fam.

Guarda el pàrquing de Siurana, i té totes les claus del poble. Fa trenta anys que hi viu. Ha treballat al camp, a la construcció, de cambrer. Ve del Molí de Salvat, a la llera del riu. Sol fer-se les selfis des de baix, de manera que sempre té el cel rere el cap. Sembla un gegant de cabells blancs i marcades celles fosques.

A Siurana no hi viuen ni trenta persones. Però els caps de setmana, fileres infinites de cotxes pugen des de Cornudella del Montsant per la carretera, empinada i estreta, envoltada de parets de roca calcària dolomita, per on s’enfilen escaladors d’arreu del món i espanten els ocells. O en tot cas, abans s’hi sentien més, els ocells.

Un divendres feiner al matí no hi ha tanta de gent, ni cotxes a l’aparcament, i en Ramon Piqué obre les portes de llocs amb accés restringit, per exemple les del castell o de l’església. Després ha de fer fora els petits grups de turistes que s’hi han colat. Ha explicat que al castell (ara en runes) hi trobaren un mort que era àrab perquè estava enterrat mirant cap a l’est, cap a la Meca, batut potser en l’assalt final de la guerra entre moros i cristians, quan ja havia estat derrotat l’enemic dels Comtes de Barcelona.

Ens mostra el Salt de la Reina. Abd-el-Azia va preferir precipitar-se al buit amb el seu cavall abans que rendir-se als cristians, segons una llegenda. Segons una altra versió, va perdre el domini mentre muntava, i el cavall no va saber frenar.

Explica en Ramon que Siurana és un nom iber que significa ‘terra de pedra i aigua’. Siurana, terra bona i malsana, diu una dita. I fa riure amb expressions com Sant Folla, Sant Melapela, o quan explica que, si sempre plou pel Jubileu, és perquè la gent canta molt malament. Tant, que un any fins i tot va nevar. I això que el Jubileu és el 9 de maig.

En Ramon té totes les claus de Siurana. Parla només quan toca, en part perquè l’intueixo prou reservat, en part perquè crec que vol que ens ho mirem tot nosaltres, sense condicionar-nos gaire. De tant en tant riu del seu poble, mentre ens l’explica, amb aquella llibertat amb què riuen d’alguna cosa els qui se l’estimen molt. Sap i transmet que el lloc on viu és del tot seu només entre setmana i que la terra és dura com les pedres de què està feta. Ens diu que és potser per això que la gent que hi ha nascut n’acaba marxant. L’imagino, durant anys, conduint pels revolts que pugen a Siurana, tot sol, després d’haver deixat la canalla a escola perquè l’autobús no hi pujava: té la mirada fonda dels qui han fet sols molts viatges de tornada.

1. Adalil que coneix bé la terra i els passos (vegeu crònica de Desclot) i l’any 2021 va fer de guia de Siurana a una colla d’escriptors. És capaç d’avançar pel camí de la Trona, al caire del precipici, com si passegés per la platja tot remullant-se els peus.
2. Home amb posat calmós, de tarannà amable. Fa trenta anys que viu en un fabulós escenari de mineral rogenc i vistes llunyanes. Té les claus de la Siurana oculta als milers de turistes i escaladors dels caps de setmana: el castell i el Salt de la Reina Mora, l’interior de l’església, l’Abadia...
3. Humà que accepta amb resignació viure dins del parc temàtic més conegut del Priorat, on abunden roques amb signatures i pintades, racons plens de paper de vàter i pudor a pixat aquí i allà. Tanmateix, gràcies a la seva saviesa de bon vivant, va aconseguir que els escriptors del 2021 oblidessin tot allò mentre prenien un vermut rere l’absis de l’església.

Ets l’amo de les claus del castell i de l’església de Siurana, o siga que poca broma. Fas pinta de bona gent, de gent tranquil·la, d’aquella que assaboreix lentament cada glop (de vi, no cal dir-ho, ja que som al Priorat, però també de vida: sobretot de vida), i que el passeja per la boca, de costat a costat, potser fins i tot amb els ulls tancats, perquè cada glop és únic i convé captar-ne tots els detalls, tots els matisos, abans que desaparega gola avall o temps enllà. Per això renegues dels invasors que omplen de brogit i de presses (i segurament també de brutícia) el teu poble: Siurana (o Ciurana, matises, que també així l’anomenen certs papers). Em va alegrar parlar amb tu de fronteres que no haurien d’existir i dels noms diferents de la mateixa cosa: mongetes i fesols, o escalivada, esgarrat i aspencat, i alguna més que no recorde. Quan et demanen per açò o per allò, acostumes a fer una pausa i a respondre amb poques paraules, si no amb un silenci encara més eloqüent que qualsevol mot de qualsevol diccionari. Un silenci que sols amanir amb un somriure murri i una espurna d’intel·ligència en la mirada. No ens en cal més, per entendre-ho tot.