Carme Perelló

Tot i que la primera cosa que fa és ensenyar-nos la grandiosa vista que té des de l’eixida de casa seva, la Carme és més del poble que d’ella mateixa. Vull dir que està orgullosa dels carrers dels Guiamets, està orgullosa del seu germà alcalde (sense corbata, ell) i està orgullosa de la gent del seu voltant (la néta d’un poeta que ara viu allà, la dona centenària que ha volgut fer testimoniatge de la seva estada en un camp nazi, el seu pare que treu mel). I això que ella, la Carme, mestra i bibliotecària, tembé tindria —i té— moltes coses per compartir. Una mirada franca, un parlar autèntic i autoestima. Als pobles petits, a pagès, costa que hi hagi autoestima: han estat tan menystinguts, a vegades, els nostres avantpassats! Per això m’agrada veure gent com la Carme, que si convé fa una quilometrada per assistir a una tertúlia amb Mercedes Abad, al mateix temps que va xino-xano a fer el quinto al bar del poble per xerrar amb la colla o agafar lo tren de Caspe o lo primer tren per anar a Barcelona a algun acte cultural, i si convé es posa a l’acollidor menjador de casa seva a etiquetar pots de mel que té ganes de regalar personalitzats a sis escriptorets que vénen a deixar-se guiar per la comarca. Hi ha gent que estima les seves coses i per això mateix es fa estimar. Volem més Carmes a tots els racons del país.

La Carme ens obre les portes de casa seva de bat a bat, ens regala mel de cals pares, de la terra i la serra, que la saluda quan surt de casa. Porta amb discreció l’orgull de ser d’on és, de ser qui és i de viure on viu. I per si fos poc fa una de les feines més importants del món. Ella no ho sap, com n’és d’important. I això encara la fa més gran.

No és entre els fulls dels llibres de la biblioteca que la Carme visqui. Ens diu que és bibliotecària i mestra de primària... Molt bé, d’acord; però la seva passió és amb la terra, el seu compromís és amb la gent. Qui millor que ella per transmetre aquesta passió i l’ànima de la seva gent a les generacions venidores? Em va ser la descobridora del primer poble cupero que trepitjava i encara m’és la dolçor d’alguns mantins amb la mel que ens tenia customitzada per a cada participant en aquesta edició de Priorat en Persona.

D’ella vam poder llegir aquesta forma de vida i redescobrir també l’obra de la Neus Català, present en l’atzur del nostre poble i també ben present ja dins els nostres cors.

Ens rep amb la il·lusió de les mares que esperen els fills a la tornada de les colònies. Ens fa passar a casa seva i ens n’ensenya les vistes: s’explica, assenyala, se sap tots els noms de les muntanyes i totes les peculiaritats de la comarca. És mestra, ens diu, i se li nota: s’explica bé, parla clar i vol que ho entenguem tot, que ho aprenguem tot. Ens prepara una ruta pels Guiamets amb el seu germà, l’alcalde, de qui està orgullosa, i té cura de tots els detalls. Ens regala un pot de mel, amb el nom de cadascú de nosaltres escrit amb lletra lligada. Me l’he acabat fa poc, i me’l mirava: un dolç record dels Guiamets. Una porta dels Guiamets

Escarrollar

Carme Perelló, mestra d’escola, ens rep a casa seva, als Guiamets, el dissabte, amb un pastisset i amb l’obsequi d’una mel artesanal feta pel seu pare, del color de l’or líquid —que em serveix cada dia per al te de les cinc. El germà de la Carme, alcalde i historiador, ens va oferir una instructiva passejada pel poble, explicant-nos l’essencial i els seus orígens medievals. Després la Carme ens va portar a la residència d’avis ho hi viu la Neus Català, que fa poc va fer-hi 100 anys; segurament l’única deportada al camp nazi de Ravensbruk encara viva, almenys a casa nostra. En sortint ens va fer visitar el pantà dels Guiamets en una curta passejadeta. Tot seguit ens va portar a un celler de vi artesanal i al tros vinyater on els propietaris ens van oferir la cata del vi que fabriquen. Els vinyetaires ens van deixar escarrollar i gaudir del raïm que encara quedava penjat a la vinya, un cop feta la verema. Com si anéssim curts de menjar ens hi vam agafar amb golafreria. Vam dinar als Guiamets i a la tarda vam anar a la Torre de Fontaubella on ens hi esperava l’adalil: l’historiador Albert Sabaté.

A Carme Perelló

La llum és amable
i pren la calor de casa,
ens obris les portes.

Des de la terrassa
disposes els teus matins,
l’olor a cafè,

els tons de la mel—
el llinatge de la cera,
el saber dels ruscs.

Retaule de pins,
ametllers blancs, oliveres,
el salm de la serra.