Mireia Artís i Mercadet

L’accent. L’accent hi fa molt, i el somriure. I també el jersei groc que lliga amb les arracades, dos grossos botons grocs, com dues fitxes gegants del joc de l’oca. L’accent és ben bé de farina de blat de moro i de didalet de tequila, tot i que sembla més aviat dona de cafè. Ens impressiona tant, m’impressiona tant, que perdo la força als genolls un moment. Ens diuen que és filla del Tísner, però es veu que ella és ella i la resta són dons que també té. En fi, que la primera cosa que fa (i així inaugura un sistema nou de guiatge pels poblets del Priorat, que d’altres seguiran, motu propi), la primera cosa, és portar-nos a conèixer casa seva. Cuina, cambra, pati, foc a terra. És una barreja de detalls, el que ens captiva d’ella. Les arrels familiars, l’origen mexicà, la sensibilitat artística que se li nota, la gran humanitat que calça. I amb ella es com si juguéssim al joc de l’oca amb les fitxes que porta d’arracades. Anem a la casella de sortida, que és el portal de casa seu i llavors, de pont a pont, anem a la cova d’en Ximet, un paradís de silenci i força tel·lúrica. Ens presenta els tormos, roques damunt terra vermella. Després fem la casella del molí, a Margalef. I dinem a Gratallops, ben a prop de la casella de sortida. Rodó, no es pot dir més. La casa on viu ara, la Mireia la va triar a partir d’un dibuix a llapis que li van enviar. Què voleu de més senzill i més seriós?

Tot just obre la boca deixa descobrir aquella bonhomia de son pare, en Tísner, aquella capacitat de ser generós des del coneixement i la intel·ligència, de tocar de peus a terra, procurant deixar la porta oberta a l’atzar i la sort. Mexicana, catalana, parisenca del Priorat. Massa humanitat per ser d’un sol lloc.

De la Mireia vull la seva força, la seva alegria, les capacitats camaleòniques que té d’adaptació a qualsevol terreny. És una “tot terreny” del segle xxi. Vull tenir la mateixa seva sort a l’hora de deixar que l’atzar em porti a estimar amb identitat i passió algun altre indret de la terra. Qui pot venir sinó de la gran ciutat de Mèxic i aterrar a Gratallops a viure en una casa adquirida per Internet?

La passió de la Mireia és la de descobrir, ja amb una seixantena d’anys, el lloc on ha viscut sempre sense ser-hi, i poder-se meravellar constantment com si fos desconegut i sorprenent. Tot nou cada dia. I poder sincerar-se amb l’entorn per confluir amb energies, i refinar la vista amb les petites coses que ambicionen essència en comptes d’inèrcia.

D’on ve una saviesa i una senzillesa tan extrema? Quin parany o quin pacte amb els diables de la natura ha fet? Que l’ha portada fins i tot a fer-se una finestreta dins la dutxa per poder estar amb simbiosi amb l’entorn? Si es pot ser d’un club de fans, hem de ser claríssimament fans de la Mireia Artís. Ella és més alta que les roques protectores del Priorat que ens va portar a veure a Margalef.

Sembla un ocell que s’envola, fresc, de bon matí. Ens roba el cor a tots, amb la història de la compra de la casa per Internet, veient-ne només els dibuixos de la porta ¾que, per cert, és esplèndida. Jo sóc mexicana i catalana, espanyola, no, ens diu, i s’enriola, i ens enriolem tots perquè no podem fer sinó seguir-li el riure d’esquellerings al trot que encomana. La Mireia té el do de sentir tendresa, de seguida, pel que fa i pel que veu: i això emociona. Ens ensenya Gratallops i canta les meravelles d’un paisatge que, n’estic segura, és el lloc precís i exacte on vol ser.

Tots hem coincidit que ens l’enduríem a casa, la Mireia Artís. I segur que cada dia ens explicaria coses noves, o, més ben dit ¾que tot el que no és tradició és plagi¾, ens faria veure les coses ja vistes amb un apunt diferent. Me l’enduria a casa però en realitat no, no li ho faria mai: que aquí piula feliç i simpatiquíssima, conscient de ser exactament on vol ser, i per res del món la tancaria a la gàbia de periquitos que és l’Eixample... La volta de mig punt que la Mireia va veure dibuixada

Art in progress

L’endemà, eixint del llit, vam esmorzar en comunitat i ja ens esperava el minibús, que ens acompanyaria cada dia i a tothora. Anant de sorpresa en sorpresa, l’adalil que ens esperava a Gratallops era la Mireia Artís, filla de l’Avel·lí Artís —“Tísner”— tota una senyora que diu «sóc de Mèxic per naixement, de París per enamorament, de Catalunya per identificació, de Gratallops per un indicible, feliç i privilegiat atzar». Ens va narrar amb calma la surrealista història de la compra de la casa, via Internet, ella des de Mèxic, i ens va ensenyar la casa comprada i molt ben arranjada (que eren dues d’enganxades) després dels adobs que hi ha fet, una mena de work in progress interminable. Saber construir espais vitals és tot un art.

Un cop aplaudit el seu bon gust, ens va acompanyar a un lloc físicament extrem i fort: un paissatge de pedrasses a punt de caure o ancestralment caigudes, que feia impressió. Només faltava que tragués el nas un dinosaure petit o gran, per completar l’escenografia. Al final del camí vam arribar a la cova d’en Ximet, un lloc obac que té a l’encisadora Mireia ben encisada. El pas estava barrat per alguna circumstància de seguretat, suposo. No fóra que el dinosaure amo de la cova se’ns quedés per record.

Abans d’anar a dinar, vam anar a la Vilella a visitar un museu de l’oli. Val a dir, d’entrada, per no deixar-m’ho, que tothom ens atenia i ens va seguir atenent amb una afabilitat fora mida.

Després vam anar a dinar a un restaurant molt ben instal·lat i molt ben servit, i allà ja se’ns va ajuntar l’adalil Joan Vaqué.

A Mireia Artís

Si hagués de dir força
dic la mística dels tormos
al fons d’una veu

atenta, viatge
de l’atzar al teu origen,
el tram d’un destí

que havia comprés
de consciències antigues
al cor del misteri.

Si dic passió
dic renàixer i dic llibre
de la vida als ulls.