Maria Anguera Guerola

Filla i neta de fuster, fa de restauradora a l’antic taller familiar, al Masroig. La vermellor del nom del poble diuen que ve de les argiles roges que el volten. Una eina que va rescatar del taller de l’avi expressa per si sola l’harmonia poètica amb què la Maria ha continuat l’aprenentatge de casa. L’eina, amb aire d’antigalla, és una serradora artesanal que ara utilitza per les feines de marqueteria. La fa anar amb un pedal i una finor més pròpies de les cosidores. Belluga les mans amb la mateixa exactitud amb què explica els passos que cal fer quan li plantifiquen al davant una calaixera per apariar. Té mètode i té art i amor per la seva feina. Que tot vagi de bracet no és pas cosa fàcil. Quan mostra com refà la reixeta d’una cadira (n’havia anat a aprendre amb un artesà cisteller, a prop del mercat del Ninot), en un tres i no res aquell cul de cadira torna a ser el sembrat homogeni que havia estat, com si fos bufar i fer ampolles.

Els qui hem nascut una mica pocatraces, amb unes mans que tomben gots sense voler i pleguen la roba a tres quarts de quinze, ens admira l’eurítmia i l’exactitud d’unes mans que rutllen com rellotges suïssos. L’olor de fusta i coles del taller reconforta. També un pòster del Barça de l’any 1973-1974, que conserva l’atractiu dels pòsters amb els ídols esgrogueïts. Cruyff, Reixach, Sotil posen drets, amb el pit enfora, intentant resistir el pas del temps. Els diaris encarcarats davant la trituradora del temps, que en una fusteria tenen una inapel·lable funcionalitat, fan el mateix. No sabent com encarar el pas del temps, els diaris es presten a servir d’estovalles de taller. En segons quins casos, no saps si aquesta és, certament, la màxima utilitat que podrien trobar. Aquí i allà s’estenen petites restes arqueològiques que la Maria tornarà a la vida. Calaixeres que tornaran a brillar, cadires que sostindran culs renovats, taules per a noves festes.

Al Masroig, l’adalil és Maria Anguera, filla i neta i besneta del fuster del poble i mare d’una xiqueta, i que, «entre altres coses» que el programa no vol especificar, restaura mobles. Ens rep a l’obrador i ens ensenya el que hi fa, que no solament consisteix a restaurar, sinó també i sobretot a recrear i a crear. La Maria coneix i estima l’art de la fusta. De l’ebenisteria a la marqueteria. Refà i fa mobles i quadres, combina qualitats de fustes, restaura l’artesania de la reixeta. La fusteria és al lloc estratègic, al costat del celler cooperatiu. La Maria ens regala un punt de llibre de fusta, amb el nom del Priorat vogit i la silueta de la comarca com a element mòbil. Un bon record dels artistes locals, al costat de l’escultura que ens regalarà el ferrer Pere Rofes. La Maria ens duu de visita pel poble, passem per davant l’antiga fusteria, casa seva; l’església de Sant Bartomeu, de dimensions catedralícies; els safarejos restaurats i museïtzats, antiga àgora femenina i exposició fotogràfica testimoniatge dels temps d’esplendor. L’apoteosi arriba als afores, a l’ermita de les Pinyeres, enmig de restes de la població més primitiva, que no veiem, però percebem, per l’evocació descriptiva que en fa la Maria. La Maria té la clau de totes les portes del poble i de la rodalia, entrem a tot arreu amb ella. Escorcollem tota l’ermita, pugem al cambril, la Maria ens conta la història de les dues imatges de la mateixa marededeu, la que viatja amunt i avall, del poble a l’ermita i de l’ermita al poble, i la més sedentària. Cau la fosca a l’ermita i el seu rodal, la Maria i el seu home ens ofereixen vi i coca per a rebre la nit. El seu home, alquimista vinater, ens explica els secrets del seu conreu biodinàmic, que amb la fosca envoltant pren aires de rondalla màgica i esotèrica.

Vernissos, tints, colorants, ceres, gomes, laques, fustes, vímet, farciment, pols, pintures, cavallets, adhesius, pinzells, guix, paper de vidre, tornavisos, draps de cotó, fregalls d’alumini, punxó, serjants, espàtules, tisores, diaris vells, armaris, cadires, butaques, calaixeres, serradures, una antiga serra de marqueteria amb pedal, pols de fusta. Aquestes, i d’altres que vam veure al seu taller, són les armes de la Maria per lliurar la batalla contra el temps que ha envellit, ennegrit, corcat, foradat, esquerdat, trinxat, el llegat mobiliari de moltes famílies. Ella, amb ofici i passió, els retorna la seva aparença. Ara bé, la millor prova d’artista de la Maria és la seva filla que, pels rastres juganers que va deixar al taller, sembla haver heretat el do de la mare.

Les fusteries de la teua infantesa tenen els sostres alts i fan olor de serradís. A les fusteries feien mobles i escales i baranes i barreres. Hi havia eines que mai vas saber com es deien ni per a què servien. A les fusteries de la teua infantesa no hi havia dones. A la fusteria del Masroig hi va créixer una al·loteta que veia com el seu pare i els seus tiets treballaven la fusta. Ara na Maria és la mestressa de la fusteria on hi ha olor de serradís i té el sostre alt i hi ha màquines que serren la llenya i altres eines que no saps com es diuen ni per a què serveixen. Na Maria, però, té una missió. És l’encarregada d’allargar la vida dels mobles. D’evitar que es converteixin en combustible per a l’hivern o en trastos per a la foguera de Sant Joan. Amb les seues mans, delicades, acaricia qualsevol moble vell, hi parla, l’escolta i, sobretot, l’acaricia. I comença el procés de donar una segona oportunitat al trasto, a l’andròmina, al combustible imminent.

Maria s’ha criat en aquella fusteria, que era del pare. Ara és ella la que l’empra per a restaurar els mobles que li porten. Ens explica l’ofici, el treball que realitza d’ebenisteria, les dificultats de reconstruir les peces perdudes. L’obra ben feta, que deia Eugeni d’Ors. El marit, que ens acompanya, l’escolta en silenci, respectuós al davant del seu quefer. Més endavant ens explicarà que és productor de vi del Montsant, d’un vi ecològic de nom Orto, saborós i terral. Mire en una taula uns joguets, fets de fusta. Són de la seua filla Mariona, que també es cria i juga en aquella nau. I així es tanca el cercle de la vida. Tres generacions del Masroig.

Com deu ser, tenir al darrere quatre generacions que s’han dedicat al teu ofici? La Maria mou els dits per les motllures dels mobles amb una naturalitat que sembla heretada dels seus avantpassats fusters. I diria que hi ha afegit una mena de delicadesa nova, una finor de serreta de marqueteria: precisa, riallera, eficaç.