Priorat en persona

Jonàs Macip

Edició 2017-2018
Jonàs Macip

Jonàs Macip (Porrera). Orgullós de reivindicar, amb humilitat però amb tota la dignitat del món, ser pagès.

Retrats fets pels autors

Jo suposo que al primer Jonàs del món, suposant que fos el profeta (que ja és molt suposar) ja li devien preguntar com és que es deia Jonàs. I ell devia respondre, com va fer en Jonàs Macip, amb tota naturalitat, perquè li havien posat els seus pares. En Jonàs de Porrera no parla amb la il·luminació del profeta però sí amb la força d’algú que podria anar a raure als budells d’una balena i sortir-ne expulsat, viu, sense ni una rascada. Quan ens ensenya la vinya d’un coster, abans d’arribar al poble, es diria que el coster no té pendent i que en Jonàs s’hi aguanta amb la comoditat de qui passeja per terra pla. I de fet, és així. És molt de temps en què els peus s’han avesat a entendre’s amb aquesta terra aparentment difícil i adusta. I com que han decidit que s’hi han d’entendre, al final passa que s’hi entenen, i el terra de llicorella i la vessant intricada s’amoixen al pas d’en Jonàs. Els forans encara ens hi faríem mal i hem d’avançar amb la mateixa inseguretat de quan ets a coberta d’un vaixell amb mala mar. Potser perquè no hi ha intermediaris (el multicultor no hi entra ni de broma) la conversa entre en Jonàs i el coster s’aplana. Només s’hi troben la magalla, el tros, ell i tot el seu coneixement, una mirada fornida de comprensió cap a la seva terra.

Cap eina té un angle recte, «totes són molt tancades» per adaptar-se al pla de treball inclinat. I com passa amb les eines, passa amb un grapat de secrets de Porrera i la contrada que en Jonàs coneix com si fos un profeta. Dir contrada al Priorat té un significat exacte: cada poble brilla amb un alè d’estel propi, distingit. I a Porrera, de tradició liberal, amb enterraments civils documentats, el sentit de cosmogonia és inequívoc. Ara bé, un profeta, per ser-ho de veritat, ha de cuinar com els déus. Si no, busqueu-ne un altre. L’arròs a la brasa d’en Jonàs reverbera en el temps.

Arribant a Porrera, Jonàs Macip ens ve a rebre en un encreuament de camins. El programa diu que Jonàs Macip és pagès, pare d’una xiqueta, i que ara també fa d’alcalde. Potser per això es presenta primer de tot com el pagès que ens acull a la seva vinya. Ja ens vagarà d’anar al poble que la seva vara presideix. I a la vinya d’en Jonàs, a la vorera de la vall de Porrera, aquest component de l’expedició d’escriptors forans aprèn què cosa són els costers. D’entrada, penetrant dins la comarca, de qualsevol baixadeta en deia coster, fins que en Jonàs ens mostra com s’enfila la vinya per aquests verals de Porrera. El coster —ens explica en Jonàs— reparteix la breu capa de terra fèrtil damunt la llicorella, i distribueix l’aeració; la garbinada aporta humitat, perquè la terra en baixada no s’irriga. Tot és escàs, gasiu però aprofitat, en aquest país, com el carrall que queda al cep després de la verema, llepolia per als moixons i per als escriptors forasters que el prenen com a recompensa per la gosadia de baixar de cantó, arrapant-se als ceps, pels costers que els pagesos com en Jonàs baixen i pugen xiulant i mirant enlaire, per si passa cap nuvolet damunt la carretera que va cap a Reus i Salou, sortides del Priorat que els veïns de Porrera, que ara dirigeix en Jonàs, es van haver de pagar i fer ells mateixos. Després ens portarà a un parell de cellers, a l’ermita de Sant Antoni, i ens deixarà que ens esbargim per la població i visitem el museu de ca l’Amorós, mentre en Jonàs a casa seva ens prepara una paella de sis pams de diàmetre. No visitem l’ajuntament, però dinem convidats a ca l’alcalde, servits per ell i la muller, i en acabat coneixem la xiqueta. Als baixos de la casa, en Jonàs s’hi va construint un celler, que justificarà una nova visita temps a venir. Ni que sigui per a tornar-li a agrair la generositat i l’hospitalitat.

Enamorat de la seva terra, de la seva família, dels seus amics, ens obre les portes de casa seva amb generositat i amb un arròs que faria empal·lidir els grans arrossers de categoria. Des de ben petit, ha estat a prop del terreny que estima i encomana aquesta estimació i l’orgull de ser de Porrera. Al seu costat, trigues ben poc a sentir-te part del seu poble i la seva gent. El cap li bull d’idees i projectes propis i per a la comunitat. Tot i el seu posat tímid se’l veu amb una força imparable. Potser ho dona una orografia difícil, amb costers complicats, que demana estar en forma per ocupar-se’n i fer-la fèrtil. Viure el Priorat a través de la seva mirada és aprendre a estimar aquesta terra.

Dempeus. A la vall del Cortiella. A la partida de la Sentiu. Amb Porrera i el Molló i les Marrades i el cel. Dempeus, en Jonàs és l’alcalde de Porrera. Us trobau amb ell en un dia molt complicat políticament. Molt. A tot el país. També a Porrera. Però avui en Jonàs és un dels vostres adalils. Avui està dempeus. Tossudament aguanta l’equilibri al tros on ens mostra les seues vinyes velles. Les vinyes dels costers ferides, abraçades, llepades per dos vents: la garbinada, que és humit perquè ve de la mar, i el serè, que és la tramuntana i és sec i ve del nord, de la serra del Montsant. Aquest raïm és el fruit de la lluita d’aquests dos vents. I no deixa de ser una metàfora de tot plegat, avui, que és un dia estrany, perquè tot el que us mostra és plaent. Et costa descriure els colors que té ara aquest tros de terra, el color que tenen les fulles de la vinya, entre vermell i taronja i verd i granat i... lamentes no tenir a punt el pantone per a expressar aquest orgasme cromàtic. Perquè el sol t’enlluerna i en Jonàs parla del seu tros amb la dignitat d’aquell que sap que 110 anys el contemplen i que la fil·loxera política d’ara no té res a veure amb la mort de les vinyes. Ara no. Ara, dempeus i tossut, amb unes mans feréstegues i amables a l’hora. Fervoroses. Unes mans que emmotllarien el món acarona els brots de raïm amb la precisió d’un cirurgià i repeteix que el vent sec ajuda a prevenir els fongs i les plagues. El vent del nord. D’Europa. Massa prest per les metàfores. Són les mateixes mans que us faran un arròs ben saborós.

És l’alcalde Porrera i ha decidit convidar-nos a dinar a sa casa, a una paella. Això, en un valencià com jo, desperta totes les suspicàcies possibles. I més quan sé que serà ell mateix qui la cuinarà. Però a mesura que passa el matí, i que el vaig escoltant parlar dels seus camps i de les possibilitats del seu terme, em vaig tranquil·litzant. Sembla un home assenyat, segur que no hi posarà xoriço, ni all, ni julivert, ni pèsols... Quan arribem a sa casa, desprès de fer un tomb per Porrera, ja té la paella a punt. Amb molta verdura, pollastre i conill. Potser falten caragols i sobra la safanòria però... Fotre, està ben bona! Que no repetiré? Brindem amb el seu vi, vi de la casa, i m’alce per a servir-me un altre plat. Gràcies, Jonàs!

Hi ha somriures innocents i somriures amb rerefons. Diria que el somriure constant d’en Jonàs és de la segona mena, i que a sota s’hi amaga la força i la tensió de les seves conviccions, el patir del pagès, les experiències sovint amargues de la política. Et du per la vall de Porrera amb voluntat d’ensenyar sense imposar; assenyala les vinyes, els cellers, les cases, i somriu. Porta el seu arròs amb conill a taula i torna a somriure. Vet aquí algú que ha retrobat un món, un món que és el seu, i en coneix les angúnies i les delícies.

Jonàs Macip
Núria Estapé

Altres adalils de l'edició 2017-2018