Josep Maria Llorens ‘Jimi’

Lo Jimi no és un carnisser canònic.
És tendre, honest, i fins i tot irònic
amb ell mateix. És un miracle pur,
com una botifarra de gintònic.

Soc filla d’un poble que s’estima el foc festiu, la pirotècnia. A l’entrada del poble ja ho diu, Bétera, poble coeter. Tenim un grapat de paraules per a designar amb exactitud cada artifici pirotècnic. Hi ha les carcasses, els coets de vareta, els coets voladors, els trons de bac, els masclets, els coets borratxos... i les femelletes. Dic tot això perquè jo compararia el Jimi amb una femelleta. Una femelleta és un coet que té una eixida llarga i impetuosa que puja bastant i quan detona, quan fa l’esclafit amb un bon tro, del seu dedins n’ixen sis coets borratxos que, com el seu nom indica, es mouen a l’atzar propulsats de manera intermitent. En resum, una femelleta, una festa plena de sorpreses.

Jimi ens esperava en el seu tros, amb tot l’orgull de qui empra hores i treball per adobar una casa que és la seua joia. Ens la mostrà per davant i per darrere i, de pas, la història de cada arbre. Si ja hi era, si l’havia plantat ell, si això o allò. Ens ensenyà les pedres del marge, que també aprèn a fer. Parla de pressa, el Jimi, i camina de pressa, i ens ho volia mostrar tot, tot, absolutament tot. Allò de fora i allò de dins. Allò que veu quan hi passeja des que ha començat a fer-ho fa uns anys i com se’n dol de no haver descobert abans aquesta passió pel seu paisatge, pels camins que el recorren, per la visió de la serra, de la Mola, per la meravella de les orquídies quan fan la seua aparició, «que els ulls se’t perden...» I l’encomana, Jimi, aquesta passió viva i apressada i l’esclat d’amor pel seu territori. Però ací encara no s’havien acabat les eixides dels coets. Després de la casa i del passeig encara ens quedava la visita a la seua botiga de Falset. Jimi és un mestre xarcuter i la botiga, ai! quin parament, quina selecció d’embotits, quina classe magistral de Jimi sobre el seu ofici. L’escoltí amb delectança i amb enyor, perquè he conegut més mans que embotien i lligaven botifarres, perquè el meu iaio era carnisser, perquè Jimi...

Està orgullós que se li reconegui la feina (distincions, títols i diplomes) perquè sap que la fa bé i perquè és conscient que s’escarrassa per fer-la el millor que pot. I això tant serveix per a la feina de carnisser com per a la de pagès. Ens mostra la seva casa, la seva selfmade home, de la qual, entre moltes altres coses, està arreglant els marges de pedra seca. «De tot se n’ha d’aprendre», i la constància i l’empeny en millorar són cabdals en la seva filosofia. El pernil dolç que ven a la botiga és insuperable. En Jimi és un bon professional que compara, sempre que pot, la seva feina amb la nostra: no exactament la feina de carnisser amb la d’escriptor, sinó la manera de provar de fer les dues de la millor manera possible. «Us llegiré», ens informa (o ens amenaça!) mentre, generós, ens obsequia amb els productes que elabora. Em deleixo per provar la seva botifarra de xai quan hi torni.

En Jimi és la pura imatge de la passió.
Faci el que faci (bastir murades de pedra seca o elaborar productes xarcuters de qualitat) tot ho fa com si fos el més important del món.
I és que ho és, d’important, per a ell.
I per a nosaltres.

De primer, la masada, situada a mitja alçada d’una vall oberta a ponent, des d’on gaudeix d’unes postes de sol espectaculars.
No sé, però, si ell té massa temps per contemplar tanta bellesa o, enderiat per la feina, a penes gaudeix d’aquella funció permanent.

Després, la tenda on elabora els seus productes, al bell mig de Falset.
Pulcrament moblada, ofereix una garantia de qualitat i de garantia. De confiança.

L’arravatament per fer les coses perfectes: un pèl foll, potser.
Com són els genis.

En Jimi construeix metres i metres de murada de pedra seca. Compulsivament, contínuament. Potser sense saber-ne el perquè. Una folla follia.
Com un personatge de La música de l’atzar de Paul Auster.

La passió per la perfecció: fer-ho tot amb el màxim de rigor, seguint els cànons.
Tant li fa que construeixi amb pedra o que elabori la xarcuteria del porc barrejant espècies,
trossos de carn, textures, sabors, colors: el resultat sempre és el mateix: l’excel·lència.

En Jimi parla com camina i a l’inrevés. Clava la banya i s’hi entrega en cos i ànima, fins a les últimes conseqüències, perquè és del tot ell en allò que fa, i perquè és fent-ho que esdevé qui és. Del tot ímpetu, del tot passió, del tot implicació. En Jimi és el llampec, la determinació sense polir, el visionari que no es para a reflexionar sobre la feina fins que ja la té feta. En Jimi està massa enfeinat fent realitat tot allò que el seu cap projecta per tenir temps de reblar l’ego.

Ésser expansiu, sempre amb infinites ganes de conèixer més. Remolí de vida i d’energia. Curiós i generós. De cap i cames incansables, de pensament atropellador. Autor de la frase: «Lo cap és per pensar».