Ot Sabaté

A l’Ot li agraden molt els animals.
Ben fet! Són més simpàtics que els xavals
humans: n’hi ha prou de recordar que un dia
vam carregar-nos els neandertals…

Amb una complicitat entre ells que era palesa en tot moment, pel ritme del discurs, per les mirades, pels somriures... Gabriela i Ot m’han fet retornar a la meua joventut, quan jo mateixa feia de monitora per als xiquets en acampades d’estiu. Com ells han fet amb nosaltres, jo els feia cantar i ballar, els proposava jocs, em preparava tan bé com sabia sobre tot allò que ens envoltava, el tros de món on ens movíem aquells dies.

És això el que Ot i Gabriela m’han regalat. I més coses. M’han ofert, amb la generositat i la innocència pròpia de la seua edat —és a dir, la confiança en el món i en la bondat humana—, els seus records, allò que feien de menuts quan visitaven aquell indret: l’ermita de Sant Gregori de Falset. Hem fet tres voltes a la creu després de cantar una cançó, com criatures que busquen protecció amb els ritus; hem passejat per aquell tros de món i ens han mostrat el romaní, el matabou, l’aladern, el bruc d’hivern. Hem pujat fins a l’ermita, enclavada entre roques de gres roig de formes fantàstiques, arrodonides pel pas dels segles, i hem contemplat el cau dels dracs, el lloc on ells sabien que vivien, quan eren xiquets. Això és un regal que sempre els agrairé. M’agraden els dracs i els respecte moltíssim, i haver conegut un dels seus cataus en primera persona serà un record que m’acompanyarà sempre. Gràcies, Gabriela! Gràcies, Ot!

Són tan joves i al principi estan tan nerviosos! Saben que seran els guies d’uns escriptors i escriptores que venen de fora per conèixer el Priorat i Falset, el lloc on han viscut les experiències de les quals decideixen fer-nos partícips: les sortides amb l’escola a Sant Gregori, els jocs, les cançons, les tradicions i les llegendes. Tot allò que ells recorden de quan eren infants procuren transmetre-ho tal qual als visitants. Ens mostren racons, ens ensenyen noms d’arbres, d’animals i d’ocells. La seva il·lusió, la seva timidesa, la seva innocència són més valorades que les dades que, pel broc gros, proven de donar. Puput, pi blanc, rabosa, geneta, teixó, matabou, alzina, cabirol, romaní. Tots dos m’han llegit a l’institut i em porten un llibre perquè els el signi. Dos amors, la Gabriela i l’Ot.

L’Ot és l’altre jove que ens ensenyà el territori, el seu territori.\ Va ser un compartir un dels seus llocs predilectes on anaven d’esbarjo, a un quart d’hora de Falset.
L’Ot devia jugar a correcuita, a la xarranca o al pica paret.
Potser també va fer-hi algun partit de futbol.

La vida, aleshores, els somreia les vint-i-quatre hores del dia.
Més enllà del que ens mostrà, és això, exactament, el que va voler dir-nos.

I després, ens va invitar a pujar per aquell rocam color d’aram que una estelada corona.
Una emoció, escoltar com recordava el seu temps, i com volia que nosaltres compartíssim la bellesa de la vida plàcida.

L’Ot és el noi nerviós que acompanya la Gabriela i li acaba les frases. Les seves ganes de fer-ho bé i de dir-ho tot, encomanen un espai natural que li és llegenda íntima, i unes excursions escolars que ens semblen les nostres. Neguitós que no ho vol semblar, fa el gest de pensar, calla un instant mentre cerca dins seu, i ens dona la dada precisa.

Ésser creixent que irradia ganes de més vida i més autonomia. De mirada atenta, d’ulls frenesí. Ben compenetrat amb la Gabriela.