Teix Fonts

Lo Teix no té pas cara de teixó.
Té cara de riu Tejo? Déu-n’hi-do
el riu sonor que raja a torrentades
dels seus pulmons, quan toquen el trombó!

Ens esperava en un recolze de la carretera com qui no vol la cosa o com qui et coneix de tota la vida, sense compliments. Sota el seu guiatge començàrem la pujada a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Gratallops, centre geogràfic del Priorat. De camí contemplàvem les vinyes conreades en terrasses. Té una veu plena, el Teix, i una desimboltura que amaga qui sap quantes coses. Potser timidesa, potser prevenció davant d’una colla de forasters lletraferits, potser desimboltura i prou, però crec que no, o no solament. Crec que hi ha un pou dins seu, hi ha fondària, hi ha lluites, hi ha passat, hi ha cicatrius. Aquell dia, em feu un regal: abans de Teix, quan jo veia roses, sempre em venia al cap la flor especial del Petit Príncep. Després de Teix, un roser plantat vora una vinya serà també i per sempre més un sentinella del benestar d’aquell tros. I encara que en fou poc, el temps passat amb ell, encara em passa que, quan contemple el capvespre, el roig que s’encén i mor a poc a poc, em ve al cap aquell cel, aquell dia, aquell indret. El vi en gotets de plàstic, les esquenes arrecerades al mur de l’ermita, l’espectacle celestial que anunciava el vent de l’endemà: un festival de blaus, grocs i vermells que ens deixà bocabadats i muts.

El nostre adalil ens porta serra amunt fins a l’ermita de la Consolació de Gratallops. El Teix és un jove del terreny, que estima el lloc on viu i que gaudeix amb les coses que fa, però que tot i així no acaba d’estar content amb la vida. Penso que això ens passa a tots, i que ell, tan jove, és a temps de redreçar-ho. El nostre adalil toca en un grup de rock, els Prioratians, que ens fan ballar al cap de dos dies al centre cívic del poble. El nostre adalil, asseguts tots en rotllana davant de la façana de l’ermita, ens obsequia amb dues ampolles de vi. I allí, amb l’esquena recolzada a la paret emblanquinada deixo que la mirada se’m perdi pel paisatge que m’envolta i que, abans d’acomiadar-nos, esclata com en cap altre moment esclatarà el nostre Priorat de màgia. Allí, dic, el nostre adalil rocker construeix una balança amb les seves paraules on hi pesa les coses bones i les no tan bones en una lliçó de vida.

La tarda decandia a redós de l’ermita de la Consolació.
A l’empara dels desemparats murs, asseguts fent rotllana, tot el grup d’escriptors escoltava embadalit les explicacions d’en Teix (quin nom tan bell!), que ens anava informant de tot i de tot i de més tot, amb l’ajut d’unes misterioses ampolles d’Ònix que no es va saber d’on varen sortir i que ens van fer veure el món del dret!

En Teix semblava tenir un saber enciclopèdic: responia amb exacta precisió qualsevol pregunta que se li formulava.
Semblava conèixer-ho tot, del territori i més enllà. Res no se li escapava.
I en cada resposta hi surava la sentor de l’amor per la terra.

Nosaltres no érem conscients que dos dies després, a Gratallops, en Teix ens oferiria una cara ben diversa en un concert de roc bellugadís —ell i els seus companys de The Prioratians— com a final de festa del nostre Priorat en Persona.

Havia conegut lo Teix abans, en un altre poble i amb un altre nom. Aquell Teix també tenia una banda de ska, un sentit de la ironia punyent i un somriure murri; aquell Teix també les caçava al vol i responia clavant tots els dards al centre de la diana. La seva disposició a la festa s’encomanava i les seves ganes de defensar la terra i la gent contra aquells que la maltractaven es feia evident, tant en les seves paraules com en les seves samarretes. Havia conegut lo Teix abans, en molts altres pobles i amb molts altres noms, i tots m’havien caigut igual de bé.

Ésser fet de fissures per les quals colar-se, amb les paraules entotsolades dedins, però preparades per brollar a poc a poc, més tard, cap a la superfície. Com una font amagada o un rierol que es descobreix de cop, les seves ganes de dir-nos.