Gabriela Leva

L’amiga Gabriela, ves per on,
vol ser arquitecta, vol viatjar pel món:
brindem perquè es compleixin els seus somnis,
tots, a ple dia, més enllà del son!

Amb una complicitat entre ells que era palesa en tot moment, pel ritme del discurs, per les mirades, pels somriures... Gabriela i Ot m’han fet retornar a la meua joventut, quan jo mateixa feia de monitora per als xiquets en acampades d’estiu. Com ells han fet amb nosaltres, jo els feia cantar i ballar, els proposava jocs, em preparava tan bé com sabia sobre tot allò que ens envoltava, el tros de món on ens movíem aquells dies.

És això el que Ot i Gabriela m’han regalat. I més coses. M’han ofert, amb la generositat i la innocència pròpia de la seua edat —és a dir, la confiança en el món i en la bondat humana—, els seus records, allò que feien de menuts quan visitaven aquell indret: l’ermita de Sant Gregori de Falset. Hem fet tres voltes a la creu després de cantar una cançó, com criatures que busquen protecció amb els ritus; hem passejat per aquell tros de món i ens han mostrat el romaní, el matabou, l’aladern, el bruc d’hivern. Hem pujat fins a l’ermita, enclavada entre roques de gres roig de formes fantàstiques, arrodonides pel pas dels segles, i hem contemplat el cau dels dracs, el lloc on ells sabien que vivien, quan eren xiquets. Això és un regal que sempre els agrairé. M’agraden els dracs i els respecte moltíssim, i haver conegut un dels seus cataus en primera persona serà un record que m’acompanyarà sempre. Gràcies, Gabriela! Gràcies, Ot!

Són tan joves i al principi estan tan nerviosos! Saben que seran els guies d’uns escriptors i escriptores que venen de fora per conèixer el Priorat i Falset, el lloc on han viscut les experiències de les quals decideixen fer-nos partícips: les sortides amb l’escola a Sant Gregori, els jocs, les cançons, les tradicions i les llegendes. Tot allò que ells recorden de quan eren infants procuren transmetre-ho tal qual als visitants. Ens mostren racons, ens ensenyen noms d’arbres, d’animals i d’ocells. La seva il·lusió, la seva timidesa, la seva innocència són més valorades que les dades que, pel broc gros, proven de donar. Puput, pi blanc, rabosa, geneta, teixó, matabou, alzina, cabirol, romaní. Tots dos m’han llegit a l’institut i em porten un llibre perquè els el signi. Dos amors, la Gabriela i l’Ot.

Gabriela Leva (a l’ermita de Sant Gregori)

La joventut té el do de no haver de ser algú que aconsegueix l’èxit.
En això rau la seva llibertat per tal de ser com s’és.
Ser com s’és, sense por al què diran o què pensaran.
Tenir èxit sempre, perquè s’és una gemma enllà de tot regateig.

La Gabriela, juntament amb l’Ot, va ser l’adalil que ens va mostrar com eren i què representava per a ells el lloc de Sant Gregori.

Amb nosaltres, en certa manera, van reviure els anys d’infantesa i de preadolescència. Per a ells va ser un tornar, acompanyats per observadors d’edat una mica provecta, a una etapa pretèrita, no llunyana.
I ens van fer reviure els nostres anys de joventut, perquè ens feren jugar als seus jocs, cantar les seves cançons i trescar com ells pel safrà de la mola.
Les balades, les partides, els amagatalls, les corredisses, els cops d’efecte.
I, especialment, l’entorn.
Ens ho oferiren tot.
Graciosament.

L’ànim obert, generós, sincer, alegre, que només els joves tenen.
I que la Gabriela té, i que ens acompanyà més enllà d’aquell llarg matí.

La Gabriela és la noia tranquil·la que acompanya l’Ot i li acaba les frases. Les seves històries nostàlgiques parlen d’un passat remot, d’una infància que té a tocar però que ella recorda com una cosa llunyana, remota, tenyida de l’èpica amb què pinten el passat les persones somiadores. Comparteix detalls personals amb els ulls vidriosos i el somriure absent de qui reviu plenament aquell moment, una honestedat que toca el cor i dispara la imaginació dels que l’escolten.

Ésser alat, de tan lleuger en els gestos i les paraules. Obert al somriure discret. Amant sincer dels llocs que configuren la geografia dels seus records. Ben compenetrat amb l’Ot.