Andrea Vallès

L’Andrea és tímida, com jo, i amb mans germanes
m’ha fet a mans el bou rupestre de Capçanes:
ja tinc un tòtem de la mida d’un imant
que em protegeix de pors i dèries malsanes.

Mentre escric cau el sol. Tinc a tocar el campanar de Benimaclet, amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senén, que assenyalen que el vent bufa de ponent. Veig el cel blau, núvols i un avió que vola en la direcció contrària del vent. Però si acluque els ulls, imagine fàcilment Andrea. La imagine en aquestes hores. Potser ara xiula als seus gossos, que s’alcen contents d’allà on són perquè saben que els espera un bon passeig, una bona caminada. Fan cap a una vall, una de tantes de la serra de Llaberia. Els gossos corren contents i Andrea s’omple de l’aire, de la sentor, del blau i del verd i del marró i de tot. En algun moment de la caminada, s’asseu. Fou una de les primeres persones en contemplar les pintures rupestres de Capçanes —que les haurien contemplat molts, abans, però vull dir ara, en el temps que vivim, amb la consciència que allò són pintures d’antany—. I tot i que el sentiment ancestral ja li devia córrer per la sang, passa que ara, quan s’asseu i contempla aquelles balmes, se li representa quanta gent ha passat ja per aquelles valls, quina multitud ha trepitjat aquells camins, quina gernació ha contemplat aquelles muntanyes. Si jo fora l’Andrea, en moments així em sentiria grandiosa i alhora minúscula. Grandiosa perquè tot és tan bell i és tanta la sort de poder contemplar-ho a pleret. Minúscula, perquè, qui ets?, enmig del temps i enmig del món. Una entre tants. Sé que l’Andrea s’asseu i contempla aquelles balmes i aquells paisatges. Saber-ho m’aporta una espècie de pau i estic contenta d’haver-la conegut. Però fins i tot si no hagués tingut aquesta sort —la de conèixer-la, vull dir—, igualment el món seria millor gràcies a ella.

Plena de vitalitat i molt espontània, l’Andrea és una dona natural, activa i propera que ens rep davant de la cooperativa de Capçanes i ens condueix a un indret meravellós: les roques de la Vall i la Parellada, on hi ha restes de pintures rupestres. La nostra adalil explica la seva implicació personal en la descoberta de les pintures uns anys enrere: l’amic que les va descobrir tot caminant per la muntanya li va demanar que l’acompanyés per cerciorar-se (quatre ulls hi veuen més que dos) que aquells signes i figures que havia trobat esgrafiats a la roca podien tenir un valor etnològic. A mi em sembla meravellós que, d’alguna manera i de casualitat, l’Andrea hagi estat protagonista de la troballa històrica, però ella no se’n vana ni molt menys. Com si el destí i les casualitat de la vida només formessin part de la jugada de daus que ens toca en aquesta partida.

La nostra primera adalil fou l’Andrea Vallès — amabilitat remeiera, com la farigola i el romaní.
Ella ens obrí la porta imaginària del Priorat.

L’Andrea no feia gaire que havia tornat de Buenos Aires — una terra plana com el palmell de la mà, on no hi ha perspectiva de res.
Allí s’adonà que era impossible deixar d’enyorar el país — aquest territori bellíssim, antic, no contaminat encara, que dona a balquena vi, oli, pau i un cel infinit.
Tota una civilització.

L’Andrea anava explicant, fil per randa, cadascun dels detalls d’aquell testimoni d’uns pobladors des de feia molts segles.
Hi posava tant coneixement com passió i tendresa per aquella bellesa primitiva, per aquella conca que el temps va anar excavant amb un art incomparable.

Tot ens ho va narrar, l’Andrea, amb minuciós detall — com si escrivís un text del nouveau roman.

L’Andrea ha voltat el món i ha tornat al born, i això es nota tant en la manera d’estimar la pròpia terra (una manera calmada, amb perspectiva, però també amb una certesa incontrovertible) com en la manera d’explicar-la. La seva sinceritat s’encomana, la naturalitat a l’hora d’explicar com una nit, sortint del bar, van quedar per anar a descobrir pintures rupestres impressiona. Potser és per aquest món que porta a l’esquena que quan ens enfila a serra Espasa i ens el presenta simplement com un lloc on venia amb els amics a veure pluges d’estrelles, se li veu als ulls la plena consciencia de la magnificència del lloc on ens ha portat, però no li cal dir-ho, perquè això, si som mínimament sensibles, ja ho notarem nosaltres solets.

Ésser tímid i pausat, però amb la il·lusió a flor de pell a l’hora d’explicar la seva terra i els seus misteris. Atent en el gest i curós en els detalls. D’ànima viatgera.