Miquel Lligadas

Que no us enganyi. D’aquest primer posat seriós, callat, més que observador, analític, en surt un home que explica històries que emocionen, apreciador dels petits detalls amb la cura de l’artesà i del sentit profund de les coses. Diuen que les formes del Priorat li han entrat ben endins, allà on l’artista intenta encendre l’espurna de la inspiració, i que les seves obres que es van fent soles li mostren els perfils de les muntanyes que l’envolten. Sabríeu entendre la pau de saber que sou al lloc on heu de ser? En Miquel ha entès el sentit de la força que l’ha empès a Capçanes, s’ha deixat guiar per aquestes giragonses per les quals ens porta la vida i que ara ell plasma als seus gravats.

Al teu dormitori, Miquel, hi ha un rectangle de paret que és el teu document d’identitat. Un tros que has deixat per pintar, on s’acumulen formes irregulars, imprevisibles. Mapa teu i dels teus avantpassats. Mapa d’allò que fores i del que seràs. Mapa de la part teua que no es veu i que tu et mires, des del llit, en les nits d’insomni. Radiografia d’algú que sap d’on ve i que, tanmateix, tothora es busca.

La casa on viu el Miquel i el Miquel s’assemblen.

La casa és gran i acollidora.

El Miquel també.

La casa està plena d’obres d’art i de sorpreses.

El Miquel també.

La casa té tanta vida a dins que t’hi hauries d’estar anys i panys per, a poc a poc, anar-ne descobrint els amagatalls.

El Miquel també sembla tenir molts d’amagatalls que s’haurien d’anar descobrint a poc a poc: gravats i escultures, somriures i rondalles, colors i teràpies, metalls i xarxes socials, un violí llunyà, onades de mar a Sitges i l’aigua fonda i gelada de les rieres secretes que viatgen discretes pel Priorat, voreres de París i costers de vinya...

El Miquel fa màgia amb papers i cartrons
i ferros i fustes
i munts d’estris diversos.

De vegades, el Miquel —en persona— es passeja pel Priorat.

Altres vegades, es passeja pel Facebook.

D’entrada el quart i darrer adalil sembla un home plàcid, serè, com un mar en calma. Els seus gestos, la seva veu, transmeten una pau interna que es reflecteix en el seu posat. És on ha de ser; ho sap. I aquesta certesa, la satisfacció i la plenitud de qui ha trobat el seu lloc al món, l’envolta. Però —tornem-hi: l’aparença de tranquil·litat s’esvaeix ràpidament en descobrir la seva obra. Igual que en capbussar-se al fons de l’oceà i veure’n el tràfec vital que s’hi amaga: un univers paral·lel al de la superfície. Darrere les portes del seu taller o dins de casa, com en la seva mirada o en les paraules, s’hi fan evidents les aigües agitades que el rauen; com en les seves creacions tan humanes i, alhora, tan frec a frec amb la natura... Perquè en Miquel, art-terapeuta i escultor, és un home inquiet, imaginatiu, analista incansable i observador minuciós; un Indiana Jones a la recerca de la veritat i de la bellesa... Resumint: un artista.

Jo he vist a en Miquel Lligadas el neguit de l’artista per trobar la transcendència. Això l’ha fet tornar al Priorat. Ens va portar al seu taller, ens va ensenyar les escultures que troba a la naturalesa. Esculpeix el paisatge. Ens va ensenyar el seu taller, en una barraca pagesa entre els camps, al peu de la serra de Llaberia.

Ens va portar a les gorges.

Ens va portar a casa seva, la casa pairal recuperada al cap de cent anys d’haver estat venuda, i ens va explicar una història de fantasmes, una tragèdia dels besavis, una filla embarassada, un mort... «Bienvenidos, cent anys després», va dir als esperits. Fill de poetessa, la mare sabia que el seu fill acabaria tornant a anar a viure a Capçanes. «Jo no he triat. La casa. La casa m’ha triat a mi.» La casa, cal Tomató. Repetia, paraula per paraula, frases de l’ermitana.