Cosme Guinau

Hi ha persones que fan coses extraordinàries i les fan amb una normalitat que sembla que no s’adonin de la dificultat que comporten. En Cosme és una d’aquestes persones que toca l’acordió com si en sabés de sempre i és famós per la dedicació amb què ha cultivat pastanagues ecològiques de bona reputació. El dia de seu aniversari ens porta a l’ermita de la Foia i a la font beu a grans glops l’aigua gelada perquè li calmi la set fins gairebé la propera vegada que hi torni. Ens parla del valor de l’aigua, escassa com la il·lusió amb què reconeix cada planta, cada animal que trobem pel camí. I em sembla que a cada passa que fem li descobrim una mica més la seva estima per la natura, un amor que si hi ha algú que el pugui tenir més accentuat que un agricultor és, potser, un agricultor ecològic.

Parles de l’aigua, Cosme, com d’una mare malalta.

Contra les corbates que regeixen el món clames, des del teu racó, pel que és important enmig de tanta ceguesa.

Hi havia una vegada un noi que podia treballar i pensar al mateix temps. Això no ho sap fer tothom. Així que, un dia, mentre treballava els camps del seu pare, va pensar que, a Barcelona, els productes de la terra eren molt més cars que al seu poble. I que si trobava allà unes quantes botigues on poder distribuir-los i si, a més, aconseguia una furgoneta petita, però valenta, podria conduir un cop a la setmana, amb la furgona ben carregada, des del seu poble cap a la capital…

Rumia que rumiaràs, va trobar la manera de tirar endavant aquella pensada inicial. A més, de retruc, va aconseguir una furgoneta per a poder voltar món quan no anava amunt i avall amb la vianda… Podia voltar món, si més no, el món més proper.

I al món més proper, va trobar la Dolors (o la Dolors el va trobar a ell, vés a saber), també va trobar un camp (i el va omplir de pastanagues ecològiques, boníssimes) i, finalment, va trobar un acordió, ple de botons i cançons.

Si hagués de definir el segon adalil d’aquesta edició del Priorat en persona amb una sola paraula, aquesta seria senzillesa. En Cosme transmet la naturalitat d’un home planer, honest, amable i directe; en definitiva: que és autèntic. A través d’ell un pot apropar-se a la naturalesa, reprendre aquella connexió amb la terra que ens fa més humans; la mateixa connexió que va dur-lo de nou a fer de pagès com ho havia fet als dotze anys, i que ens permet recordar el valor de les coses —aparentment— insignificants, d’allò que passem per alt o donem per fet i que, en realitat, és un petit miracle. Com una pastanaga. O com l’aigua que brolla d’una deu... Perquè sota les aparences del que és més humil, de la simplicitat més pura, s’amaguen els misteris de tot l’univers. I així és en Cosme. Transparent i discret, com aquella font enmig del bosc que va descobrir-nos.

Molt de tant en tant, és veritat que pot tenir irrupcions volcàniques. Però la terra és immensament reposada, tranquil·la i previsible. Cosme Guinau no va ser, com diuen, «un dels primers a fer horticultura ecològica al Priorat». Potser va ser un dels últims. Duia a sobre l’herència d’una corrua de pagesos des dels començaments dels temps: el tracte i la fusió amb la terra. Que aquesta cadena tingués el parèntesi d’uns anys durant els quals va treballar en una empresa ramadera encara va servir-li pel distanciament necessari per, després, implicar-s’hi fins al fons.

La fixació de Cosme Guinau amb l’aigua hi ha de tenir molt a veure. Aigua, terra, aire i foc, la calma de l’essència, de la persona que no ha d’aixecar la veu perquè ja ella mateixa és veu serena, antiga. No cal dir gaire —què hi ha de nou, al món; què hi ha, que no sapiguem per genètica?—, només ensenyar. Som aigua de la mateixa bassa.