Maite Grifoll

Tornar al poble com qui torna
a jugar als jocs d’infantesa,
una mina que atresora
la veritable bellesa.

La memòria va i ve. I és tan poderosa que també fa anar i tornar. Na Maite Grifoll va néixer al Molar fa setanta-un anys, damunt la taula del menjador de ca seva. Després partí a estudiar Psicologia a la Universitat de Barcelona, on va viure i va ser mestra al barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. En jubilar-se, l’agost del 2010, tornà al poble on havia nascut, més de quaranta anys després.

Al parc infantil, de cara a una mina, s’emociona i ens emociona en explicar el que li va explicar la seva mare: hi havia un soroll que s’acostava, cada cop més. Primer una remor llunyana que es transformà en les passes fetes per milers de peus. Eren els soldats, que arribaven.

Al Priorat, les tropes rebels arribaren de la zona del Segre, per on havien trencat el front al poble de Serós. El Lloar i Garcia, que flanquegen el Molar, foren ocupats el 10 de gener del 1939. Hi hagué combats durant vuit dies, les tropes republicanes posaren resistència per frenar l’avançament franquista.

Al Molar es va instal·lar un hospital militar, a la mina de la Lousa, o a la fàbrica. Els que hi moriren devien ser els soldats ferits en aquells combats. Els enterraren al cementiri.

Na Maite diu que els ibers comercialitzaven amb els fenicis amb els metalls de la mina, els segles VIII i IX aC. No se sap per què van marxar ni cap a on, explica. De camí al rentador, a l’anomenat camí romà, passam pel jaciment protohistòric del Calvari, un jaciment arqueològic a l’aire lliure que mostra les restes d’una ciutat que hi devia haver cap el VII aC. El va descobrir Salvador Vilaseca l’any 1930, i trobà també 172 urnes de ceràmica, moltes cobertes amb una llosa de pedra.

Vora el rentador, na Maite proposa un joc. Dirà algunes paraules, per veure si sabem què signifiquen. Diu escarrollar, diu capçana, diu torombela. El vocabulari s’extingeix al mateix temps que ho fan els mons. La literatura és un darrer intent per conservar-los. Els mons es fan més grans, i més eterns, com més paraules saps. I empres. Sobretot si és per jugar-hi.

Enmig del camp, hi ha una zona d’esplai amb una bicicleta el·líptica. Hi pujo un moment, envoltada de vinyes i d’història.

Si tanques els ulls i escoltes la Maite, a estones diries que et parla la nena que va créixer al Molar i que guarda tots els records de la família. Quan parla de les vinyes familiars ho fa també de l’esforç, de l’herència i la tradició. De la verema i de la festa. Ens n’explica el color que tenen just abans d’espampolar-les per començar el cicle i no estalvia els clarobscurs de la feina al camp. La màgia i l’imprevist de la terra que s’estima des d’un lloc que em sembla molt íntim i molt conscient, carregat d’un pes concret d’anys de passejar-s’hi al tombant del dia.

1. Adalil especialitzada en uns guiatges en què la història del seu poble i la història de la seva vida esdevenen indestriables. L’any 2021 va aconseguir emocionar cinc escriptors. Amb ordre, claredat i energia, va començar per narrar el naixement del Molar i del seu topònim —‘allà on s’extreien les pedres per a fer moles’—, juntament amb el seu propi naixement. Va ser a la taula del menjador de casa seva perquè els llits eren massa baixos i es necessitava més altura per treballar. Després, l’explicació de les mines de galena de prop del poble, utilitzades durant la guerra civil com a hospital, la va portar a una nit de Sant Jaume. Era estiu i les finestres de casa seva estaven obertes. Van sentir un brogit que s’apropava. Centenars de soldats es dirigien a la batalla de l’Ebre. Només se sentia el soroll de les sabates perquè caminaven en silenci. Molts eren de la quinta del biberó. Un dels pocs que va sobreviure va ser el seu pare.

2. Mestra de Barcelona, avui jubilada, que va saber gaudir dels actes culturals i la vida de ciutat.

3. Filla de les vinyes del Priorat, on hi té el cor i la família. Avui vol que quedi constància d’on venen i on han arribat. Ara al Molar hi ha disset bodegues, però el passat va ser molt diferent. Recorda una tarda en què conduïa un tractor que es va quedar sense frens. També les dones carregant la bugada dalt del cap. Se’n fa creus d’haver viscut tants canvis en només una vida.

A tot arreu del Priorat, ens han obert les portes de les cases i tu, Maite, ens has obert les del teu cor i ens has obsequiat amb les teues emocions. No conec millor manera d’entendre un lloc, que és no sols les formes dels carrers o els perfils de la gent que hi viu, sinó també, i sobretot, les seues quimeres i les seues pors, els seus afanys i les seues il·lusions. És així que el Molar se’ns va anar dibuixant, a mesura que ens l’explicaves, amb els contorns nítids de l’estima. Ens vas invitar a tocar les vinyes i a tastar el raïm, a endevinar paraules que comencen a ser un patrimoni tristament perdut, a posar-nos en el lloc de les dones que, sobre la capçana, traginaven la roba bruta als rentadors, i ens vas mostrar la fotografia de la teua mare i de tant en tant els ulls et dibuixaven replecs d’emoció i nosaltres podíem llegir-hi com un tropell de records (i no sols de records) t’envaïen. I ens vas evocar les passes dels soldats de l’exèrcit de la República, un brogit creixent que anunciava l’ofensiva de l’Ebre i que a mi em va dur a viure (a veure i tot, diria) allò que el meu avi m’explicava quan jo era un nen, i vaig tindre la sensació de trepitjar els mateixos camins, la mateixa pols, que vaig imaginar tants anys enrere i no vaig poder evitar el nus a l’estómac. Ni una incipient humitat als ulls. I, en aquell instant, vaig saber que acabava de contraure amb tu un deute difícil, molt difícil de pagar.