Fina Palomar

A base d’anar-hi anant,
li va agafar una fal·lera
per la Serra del Montsant
i ara mana a la Morera.

Transmet els múltiples sentits de sentir amb quatre històries. Caldran tres minuts de silenci a cada indret, per observar-lo (sentit de la vista), sentir-lo (olorar, escoltar, notar-lo a la pell, identificar-ne les sensacions) i pensar-lo (posar-hi el sentiment).

Primer ho feim davant la seu de l’oficina d’informació del Parc Natural de la Serra de Montsant.

Arran d’un documental, hem sabut que la somereta de Montsant és un enigmàtic habitant de la zona.

Na Fina és de Reus, però va venir a la Morera en part perquè hi vivia la seva amiga Neus Miró, primera directora del parc natural. Na Neus és ben present –tot i que ja no hi és–, a les vistes, i les flaires, i el silenci de qualque gall llunyà, ocells, ametllers i un voltor al paisatge que tantes vegades compartiren juntes.

L’interior dels pobles també és paisatge, diu na Fina. A la plaça de la Font, les campanes toquen les cinc i quart. Morera és la planta de les mores, però just aquí hi ha més plàtans que moreres. Potser als voltants sí que hi ha esbarzers.

Na Fina ha dedicat bona part de la trajectòria professional a l’administració, i ara fa feina al Departament de Justícia. L’ajuntament és a l’edifici de l’abadia, i a l’entrada hi ha un gegant, n’Arnau de Salfores. Na Fina explica la segona història, sobre com va ser alcaldessa aquí, ella, una forastera.

La tercera història és amb unes cerveses mentre el sol comença a reclinar-se damunt les vinyes. Darrere nostre, hi ha un edifici fora de lloc. Ara és un refugi. No és l’únic despropòsit arquitectònic de la Morera. La darrera història que relata na Fina és la d’un castell en el qual no hi ha prínceps, ni princeses, ni dracs, ni un museu en condicions. Però sí tots els colors carabassa d’una posta de sol al pis de dalt, on els finestrals s’aboquen a la bellesa.

I em deman per què se sol dir que hi ha cinc sentits, si en quatre històries n’hem sentit molts més.

1. Adalil que viu a la Morera, tot i haver nascut a Reus. Es distingeix per posar un títol a les visites guiades pel seu poble. El títol d’una visita del 2021 va ser Quatre històries i un calidoscopi. Les històries les explicava en diferents racons del poble, després de convidar cinc escriptors a estar en silenci i copsar allò que hi havia més enllà del que veien.
2. Alcaldessa que obra amb enginy i sap les entrades de la terra (vegeu crònica de Jaume I), com ara el clavegueram, l’aigua potable, els problemes d’habitatge, el cens demogràfic o el col·lapse de visitants els caps de setmana de primavera i tardor.
3. Dona formada en psicologia que en cada parada de la visita dels escriptors permetia descobrir moments i emocions de la seva vida. A la seu del Parc Natural de Montsant, el valor de l’amistat. A la seu de l’ajuntament, l’esforç i la resiliència. Al refugi de la Morera de Montsant, el gust per allò comú que dona vida als pobles. I al castell reconstruït, però sense cap ús, l’amor per la terra.

Sovint, ens deixem convèncer que la millor manera de conèixer un lloc, o una persona o el que vulgueu, és acumular com més informació millor. Però tu, Fina, ens demostres que no és cert, que mastegar precipitadament les dades no du enlloc; que, ben al contrari, cal una digestió lenta per assimilar, per sentir, per conèixer. Vaig aprendre més sobre la Morera amb les pauses de silenci que ens vas proposar en cada aturada del passeig que no si m’hi hagueres abocat al damunt tones de runa informativa que hauria estat incapaç de retenir. I no sols vaig aprendre’n més, sinó que també vaig poder sentir (modestament, no cal dir-ho) el bategar profund de l’indret que has decidit que és el teu: la presència imponent del mur de pedra sota el qual s’arrecera el poble, l’eficàcia dels esforços conjunts que heu sabut articular, el regal dels instants compartits entre glops i somriures. La teua paraula calmada i precisa ens va introduir en la sala de màquines del poble i vam saber de la pell que recobreix el carrer principal, però també dels budells, que són tant o més necessaris. I de com la passió i l’amistat (encara que dissortadament truncada pel mal fat) són capaços de moure muntanyes.
Amb permís del Montsant, no cal dir-ho.