Josep Palet Esteve

Si per a l’eremita medieval la natura era el trànsit cap a l’elevació espiritual, fugida cap a l’isolament, en l’eremita contemporani és una espiritualitat prèvia, panteista i sensual la que el porta a buscar una natura que ja no és arquetípica o simbòlica, sinó que es designa a si mateixa amb noms i cognoms i que l’eremita vol conèixer pam a pam. En Josep Palet, didàctic, acollidor, manté un negoci interior entre l’anacoreta que porta dins i l’home que s’ha de socialitzar per fer estimar aquesta terra i per viure’n. Potser per això guarda les aparences d’home social vivint a la part més alta del poble, en un selecte cobert de totxos tunejat de tecnologia i bon gust, que deu ser el més semblant a viure confortablement en una cova sota els serrells del Montsant. Al Priorat tothom se’t vol endur a casa a tastar melmelades, perquè la melmelada feta a casa és un àlbum de fotos familiar, la visió personal i liquada del territori. L’assortiment d’en Palet no té parió i és alguna cosa més que guardar en potets els sabors de la terra: cada melmelada és un fil dolç per trenar l’amistat. Així, tastant, tastant, se’ns hi va fer fosc.

Sentir-se terra i fer-se terra i respirar també: sentir-se aire i fer-se aire i arrelar. No hi ha contradicció en aquest tot d’àtoms combinats que som. Amb Josep Palet (abrinat, enèrgic, creatiu) ens enfilem a la muntanya i li coneixem les entranyes, també: abraceu la roca, ens diu, amb veu modulada, gairebé musical, abraceu-la i amunt. I li fem cas, i dins de la cova acaronem la pedra humida i freda i tan suau, i hi ha moments per a riure i moments per al silenci. El silenci que no n’és: un rajolí d’aigua que baixa, un ratpenat que es mig desperta, un gripau. I el batec del món.

Com si un lloc també fos una màquina de pensament. Entres a la cova i sembla la ruïna secreta d’un món que s’ha estimbat, l’esfondrament mineral de la cavitat toràcica d’un monstre ctònic, o que haguessis entrat en les seves vísceres petrificades. Arrossega la veu, lenta i sedant, sense espines, com si no s’alçàs d’en terra i les seves paraules tenen no sé què de refugi excavat sota les pedres i l’argila o en una balma, com si t’hi poguessis afonar i sentir aquell afalac confidencial i còmplice de la intimitat. I a les fosques, el cos ho troba. Aquesta fisicitat de ser batec i pell, només alè i una fluïdesa que s’allibera fora del temps i la llavor. I és ell qui et fa percebre i parar esment en una realitat tangible que et reclama el nas, el nas fi que endevina i s’adona de les coses i que només és un impuls que t’aboca a una reconciliació entranyada amb el món. El mires als ulls, i en aquella transparència de claraboia, hi veus una mena de lucidesa geopoètica i bellugadissa que sap percebre el miracle concís i puríssim de la sageta turquesa d’un blauet o escoltar la cançó taciturna d’una pedra. Com si fos una memòria dels sentits i dels afectes, d’una serenitat mineral, capaç de trenar la turbulència i la quietud i fer-ne una gelea, carn de codony, fruita confitada que t’ofereix com si fos aquella mel d’algun pecat que et bada la boca a la fruïció voluptuosa dels llocs més secrets del Priorat. Amb cos i corda, sí, sense reserves, perquè endevina que allò que sap el moll dels ossos dels llocs és la seva ànima, aquella carn de la contrada que no té aturall, el nervi efervescent dels seus camins, la carcassa i el costellam d’un país que s’emparra amb l’energia dels ceps.

És un home que va de dret al gra, a la matèria que coneix a fons i que difon. «Mireu el riu» és el primer que ens diu, després del «Bona tarda», quan el trobem a l’aparcament de la riba de Margalef, i ens convida a observar amb atenció per intentar copsar el moviment d’alguna bestiola. Parla ràpid i amb intensitat, sense pauses ni preàmbuls. A estones, però, intercala parèntesis de silencis en les seves narracions, per tal que nosaltres palpem i assaborim les paraules i els significats d’allò que explica, allò que coneix i allò que vol comunicar. Amb poques paraules, amb mínims detalls i estona escassa, hom en té prou per entrellucar un pou amagat al seu interior, curull de saviesa, de coneixement i de curiositat pel seu entorn, sigui pedra, bèstia, o bé planta. Endolceix el seu guiatge i el seu mestratge amb un tomb guiat pel carrer que vertebra el poble i amb unes torradetes untades amb melmelades tan casolanes com exòtiques: saüc, serves, murtra, gavarrons... Una delícia!

Esvelt i amb un caminar alegre que sembla que, a cada gambada, trobi motius per saltironar mentre mostra l’alegria d’estimar allò que l’envolta. Escorredís, àgil i solidari té una veu tan envellutada com envellutades són les paraules que diu quan t’ajuda a grimpar per les entranyes del seu món o com les textures confitades que sap extraure de la natura. Coneix cada madrilla del seu riu, cada polleta d’aigua, cada animaló que campa pel Montsant. Sap olorar-ne les fragàncies i explicar-les. Sap d’on venen els núvols que encotonen les carenes i els vents que esvaloten i fan jugar cada branca dels arbres del seu entorn. Sap somriure maco a tots i a tot. Transmet la pau i l’harmonia dels qui coneixen els camins.

Qui contempla esperit i estómac

Ulls fins i panoràmics,
vista que inclou l’ample i l’estreta,
observador pou
i servador d’allò vist i oït
perquè espera i respira,
no marxa,
mira atentament absorbint-se en la vista,
contempla i genera l’argument màgic:
parla riu,
expressa vall,
entra a cova,
arrossega sexe,
es desfà en meandres,
salva tortugues,
motiva mirallets i polles d’aigua,
i de tot junt, amb la recol·lecta
com si fos un truc de cuina dolça
se li gira feina, i no és de xinos,
és de Palets,
que vol dir fer amor
i melmelades entusiastes,
boscanes apassionades
i vingudes pels caminois de Margalef.