Anaïs Estrems Garcia

No en vaig voler dir re als meus companys, però a l’Anaïs jo ja la coneixia. El dia abans havia tingut pana al cotxe de camí al Perxe; mentre esperava la grua en un revolt emboscat vaig baixar al barranc a fer un cop d’ull, potser un riu nerviós. Després sabria que em trobava al toll de la font del Mingot; després sabria que l’Anaïs, besneta de la fil·loxera, es feia passar en la vida corrent per fetillera d’herbes. Estava asseguda en un tou de molsa a dos pams de l’aigua mansa, el mentó alt però amable, sostenia una taronja a la mà i s’havia tret un pit vacil·lant. Vaig pensar: el mugró és per al fill menut i la taronja per al bordegàs. Però els joncs florits no es bellugaven, altre clapit infantil no sentia que l’enraonamenta del torrent i uns moixons jugant a la cuit. Vaig comprendre que estava sola i que ja m’havia vist; per no espantar-la vaig entonar la primera estrofa d’uns goigs. Jo cantava devot, melismàtic, ella escoltava complaguda i va arrufar el nas per beneir-me. Després, retornada, potser per dissimular, em va receptar cua de cavall per als cabells.

Cua de cavall, lledons, bledes i ortigues (per fer-ne truita o bullit), menta de riu, codonyer d’olor intensa, anous saboroses, fulles de vern a la sabata contra les butllofes dels peus, trepó o herba blenera que se’n diu també tabac de pobre: dins dels ulls blaus de l’Anaïs, intensos, hipnòtics, tranquils, s’hi trenen els coneixements antics i que són d’ara, els noms que no es perden, les formes de les plantes, del paisatge que les empara i que les crea. Que les defensa. Explica que és neta de la fil·loxera, l’Anaïs. S’estima la terra i l’aigua que també la fa, i que la modela: patir els estralls de la plaga, refer-se, recomençar; amb la calma i el tremp d’una bruixa de sol.

Diuen que els dies de l’home només són herba. Però la mires, i aquella tija que té entre els dits és tot un món. Davall un lledoner, d’un lledó fa un poema. Veu els cirerers que ja no hi són, el cabal d’un riu que ja no ve, i en el corpuscle d’una espora sap descobrir que els llocs són temps. I de sobte, la riuada t’ho canvia tot, el bosc és un llibre obert i protesta quan li arranquen un full. Una dona de remeis, una saviesa resistent i furtiva, com si amb la mirada encobeís la vulnerabilitat de la terra. Arrels i escorces, fulles i flors, un sentiment, un imaginari vegetal que s’entreteixeix a la vida de tots plegats, i tot és u. T’inventa una naturalitat clandestina de ser art i part d’aquest bosc, quan no n’has de ser ni l’amo ni mirar amb l’ull arrogant del senyor que contempla les seves possessions, com si tu també poguessis desplegar-te i fondre’t en l’arborescència infinita d’allò que és viu i palpita i cura. T’emparres en el desconcert d’estar en bones mans entre les ortigues, quan la coïssor és només la fiblada elemental que ens desperta i ens aboca a la biofília més eufòrica i aprenem a trenar el batec del cor a la part més salvatge del món, i a sentir que suram en la seva fluïdesa. Anaïs és com aquella memòria silvestre de què parlava el poeta. Un herbari moll de vida, excitant i porós. I quan parla, és com si haguessin escampat murta un dia de festa. I tot plegat fos això: trescar, esbargir-se i anar de passeig. Només hi has de parar esment i sentiràs que el teu cos també és el món i un lloc, lletra de la seva cançó.

La dièresi del seu nom ressalta la i, així com el color blau destaca els seus ulls enmig del negre del cabell i del vestit que portava el dia que ens va guiar pels viaranys dels afores de Poboleda.

Amb roba rústega i botes dures, trepitjava el camí del riu amb fermesa. S’aturava sovint, palpava i prenia les plantes amb delicadesa, i amb tota la tranquil·litat del món. Parlava, amb coneixement i passió, de les herbes, dels arbres i les plantes del camí del riu, que fa servir per fer tintures, xarops, ungüents... Ens descobria algunes de les propietats d’uns i altres, però el fil conductor la portava també a anar-se’n una mica per les branques d’aquells arbres de ribera i parlar dels habitants, dels fets i els mons de la seva infantesa, d’un passat que estima i d’un present pel qual lluita cada dia. També del poble de Poboleda i d’alguns dels seus compares més particulars i entranyables.

Primer contacte amb la terra i no parlem ni de vinya, ni d’aulives ni d’aumetlles. L’Anaïs ho fa d’ortigar-se, de fumar fulles de trepó, de la cua de cavall, planta prehistòrica que resisteix mentre ajuda a purificar i netejar les sangs, les entranyes i els ronyons. Parlem de la menta que creix al costat de l’aigua i que desperta la ment i ajuda a pair –ja se sap, el mal de cap, la panxa ho sap-, de pollancres que han donat nom al lloc i que ens acompanyen ballant amb el vent mentre sonen com un mantra ancestral. I mentre ens ho explica, es mou amb una gestualitat lenta i elegant. Ulls atents als colors verds i tendres que cobreixen la terra i les fasseres i les vores de les tolles d’aigua i del riu. Tota ella és retorn, records vius de quan jugaven al Siurana i pujaven a les roques que, fermes al mig del corrent, sobresortien. Tota ella traspua una calma sàvia de qui coneix l’entorn, el respecta i en pacta convivència bidireccional. Dona profunda. Dona senzilla. Dona bella.

L’Anaïs neta de la fil·loxera

A ella li van fer unes plantes amples, cervell de bruixa, un fer extern —que és als extrems on s’hi veuen passes— i va anar enrossint els colors més forts entre costers i barrancs per conviure-hi amb conveniència i estil d’estilet i no guillotina.

Del primer arbre a disparar midons per deixar anar uns brams que eren riures de fades folles per l’aigua i la corrent d’un bon toll de bany de balena tímida al bell mig del món oval.

Així era conduïda per tonalitats i sons que cosificaven un món de moviment satisfet, un caminar, un badallar, un ballar de ruca llarg per tota la pista, ben discret per no posseir els ulls indiscriminadament si no aquells més amatents i descobridors tranquils.

Aquí la terra dona i drena. Amb tot, fa deu anys que aquest globus és de molts més colors que els aerostàtics.