Rosa Gairal

Amb la boina negra de gairell, uns ullets vivíssims i la voluntat fèrria de fer el vermut, la Rosa sap que el Pradell de la Teixeta és el millor poble del món i no se n’amaga. Fa conèixer cellers com el de Sant Rafael i cases com can Garriga, on les clofolles de les avellanes surten disparades per un forat de la paret i fan una pila que sembla una muntanya, però que és un pou. Diu que «Per Santa Margarida, l’avellana és mitja i per Santa Magdalena, l’avellana és plena». És mestra (jubilada) en prioratí saber.

Baixem del microbús que ens deixa davant del cafè del millor poble del món. Finalment, em dic, conec el millor poble del món. I allí, en un cercle que fem davant de la mateixa porta, hi ha una dona gran, cofada amb una gorra amb visera, vestida amb un conjunt de pantaló tres quarts i camisa ampla d’un color gris perla. Fa goig de veure. Té una veu que només sentir-la ja respires bé. I una mirada de joventut, alegria, vitalitat i curiositat que engresca. La seva veu també és alegre. És la Rosa Gairal, que ens espera per ensenyar-nos el millor poble del món, el Pradell de la Teixeta. Si està nerviosa no se li nota, perquè l’alegria li venç el nerviosisme. Ens ha preparat un recorregut per aquells llocs que ella més s’estima. La seva vitalitat i les seves ganes m’assenyalen de seguida que és una dona que les ha passades magres en determinats moments de la vida, i que ha après que val la pena viure el bo amb el doble d’intensitat, perquè el dolent ja ens colla com a bèsties de sacrifici, sense que hi participem gairebé. I estic segura que si li vénen pensaments estranys ella se’ls fa fora com quan els gossos són molls, que amb aquell moviment del coll es sacsen tota l’aigua. Lluny! Ella ha fet l’aposta. Està jubilada, però no para d’engrescar-se vivint. Decididament aquesta dona m’agrada. La seguim. Ens porta a veure una exposició de cabanes de pedra seca i després, al molí de l’oli i encara a unes vinyes impressionants que queden fora, al terme, on es fabrica l’excel·lent vi Solpost. Ens fa visitar també un productor d’avellanes. Abans ens passeja per tot el poble. A l’estiu —explica— es fa el festival EVA, que omple els carrers de recitadors, contistes i garlaires diversos. Encara en queden restes, com hamaques que pengen aquí i allà per diferents llocs del poble. M’hi ajec. Vaig molt cansada, la salut no m’acompanya. Penso com deu ser de bonic a l’estiu i de nit jeure en una hamaca d’aquelles en el millor poble del món. La Rosa ens acaba portant al cafè on ens han preparat un aperitiu. Ens explica que, quan van tirar l’antic cafè i van crear el nou, les velles del poble ho criticaven i que ara totes seuen a l’hivern davant de la xemeneia. Després ens puja al seu cotxe, un cotxe preciós d’un roig encès, on fa goig de veure-la amb la seva gorra i al volant, i ens n’anem tots junts del millor poble del món.

Ensenyant aprenc. Assedegada de set, camine immensament per arribar a un riu que, a dins meu, ja existeix. Sender entre senders, a l’edat on tot semblaria hivern, sé que cada bosc és un desert i jo he après, jo he après a néixer manantials verds. De mi sóc laberint i aljub a camp obert. I, d’estius plena, encara no en tinc prou! La vida és un pou i la visc sencera. Ensenyant m’aprenc.

La Rosa ha estat mestra. Per a nosaltres ho continua essent perquè ens ha organitzat un matí ple d’activitats extraescolars. Som alumnes i ens toca aprendre a base de pedagogia activa: anar, mirar, tocar, escoltar, trepitjar, preguntar, comprendre, saber. Per l’edat, m’imagino que la Rosa ha conegut el trànsit del sistema educatiu feixista a una escola lliure, catalana, democràtica i pedagògicament ambiciosa que generalment no passa de desideràtum. La Rosa és pràctica, es val de mestres auxiliars perquè ens ensenyin la sala de lectura Xavier Amorós, els rudiments de la pedra seca, un molí tradicional d’oli, un celler de nova planta i una demo amb les avellanes —vellanes— un cop collides —plegades—. Nosaltres som bons minyons, anem d’aquí cap allà amb esperit alegre i fem el paper d’alumnes modèlics preguntant i prenent notes. La Rosa, que exerceix d’amfitriona amb un altíssim sentit de la responsabilitat, té un objectiu pedagògic molt clar: vol que aprenguem amb la teoria i amb la pràctica que Pradell de la Teixeta és el poble més bonic del món. Ella no ho ha dit així, ha dit que és el poble més bonic del Priorat, però, com que nosaltres som alumnes aplicats, hem entès perfectament l’abast universal de la seva sentència i que és irrefutable. En prenem nota i repassem la lliçó sencera per si de cas al final de la visita ens fa un examen. Comprovem que Pradell és un poble petit i eixerit, i a cada pas trobem el ressò del festival EVA (En Veu Alta) que s’hi fa cada estiu i que omple tots els racons d’històries, de rondalles, de tradició, de jocs, de músics. A l’acabar, però, en lloc de fer-nos un examen, la Rosa ens convida a un vermut.

Pradell el coneixia de passar-hi pel damunt, és a dir, per la carretera camí de la costa. Una vila allà baix, aparentment enxubada, en un tram on l’estat de la carretera no em permetia fixar-m’hi gaire.

En baixar del microbús, la imatge mental, el prejudici, ja s’havia començat a esborrar. I la dona que ens va donar la benvinguda, amb una gorra i un somriure, el va acabar d’esmicolar. La Rosa Gairal és la mestra que tots hauríem volgut tenir. En un matí, unes poques hores, ens va fer conèixer la policromia de Pradell, de la seua gent. Pedra seca, molí d’oli, celler de vi, avellanes, biblioteca... i un passeig pels carrers. Mentre fèiem el vermut, vaig pensar que mai m’havien ensenyat tant d’un indret de manera tan intensa, extensa i, alhora, plaent.