Roger Aleu

Pagès tocat pels astres. Algú que enterra banyes de vaca plenes de fems i exhibeix tanta felicitat al rostre no pot estar equivocat. Si, a més, no els talla la cua a les ovelles, recomana que no ens excedim a l’hora de menjar cireres d’arboç, planta pistatxers, no pentina la terra de sota les oliveres i controla les línies geodèsiques que li travessen els camps, llavors ja no és només un pagès: ha de ser per força Roger, el biodinàmic.

És un pastor, però no sembla un pastor. És un pagès, però no sembla un pagès. La seva genealogia i el seu abans d’ara ens ho podrien explicar, però no en sé res. En Roger parla molt somrient i tranquil, mentre camina tot ell amb una seguretat d’ancià, mirant l’horitzó de les seues terres, i dels seus ramats, controlant-los amb la mirada, com si la mirada li fos un comandament a distància. La seva conversa és distreta i ell ho sap. Ens parla dels seus ramats, dels seus conreus i de la seva filosofia. No estem gaire a trobar part del seu ramat d’ovelles (les cabres ens les ensenyarà en el tancat ple de palla que hi ha a la fi del camí, molt més avall), que en veure’ns van desplaçant-se cap a una altra banda més arrecerada de les nostres mirades. En Roger és el senyor de totes aquestes terres i això se li nota fins i tot en la manera de respirar. Els gossos que l’han vingut a rebre de lluny, ho saben tant com nosaltres. Quan parla dels gossos sí que sembla un pagès dels de sempre. «Els gossos al seu lloc, res de a casa i dormint al llit. Els gossos són gossos»— ens diu somrient, sense imposar-se, però sense cedir. No li agrada cedir en les seves conviccions. A mi, tampoc. Dialoguem encesament sobre si les pedres tenen ànima o no. Defensa amb força la seva convicció de la inanimitat de la pedra. Jo que en tot hi veig esperit! En Roger vesteix com un hippi tradicional i, per com vesteix, semblaria que anessin a visitar la comuna on viu en comunió amb la terra, però si t’hi fixes bé té mirada de vell assenyat i astut, rere la mirada alegre, i mentre et parla de l’herba que deixa créixer a la base de les seves oliveres, de les banyes que colga dins la terra a l’estiu i a l’hivern, banyes de vaca que ha infantat, farcides de femta del propi animal o de sílice, amb els seus extrems irradiant a la terra la simfonia de l’univers, una s’adona que el pensament de l’home està canviant començant segurament per la seva base alimentària i d’una manera lenta. I que en Roger n’és un dels seus milers d’artífexs. Això sí, al Priorat.

La puresa no és en la innocència sinó en l’enteresa que covem. Puc afigurar-me la crosta de solitud, però no capir-la, cada dia, en aquells cimalls d’ametllers i festucs. Però és d’aquesta crosta que ha de venir, per força, la força, l’impuls recòndit del cicle, l’embranzida, la veritable biodinàmica, el llampec soterrat que una banya de vaca rep i a la superfície retorna, en un llambreig, el batec primigeni.

Tot això de l’agricultura biodinàmica em sonava a dogma abans de conèixer en Roger Aleu. Després, també. Mantinc els prejudicis intactes, però m’entusiasma l’energia del Roger. Parla amb tanta convicció, que arrossega. És bio i dinàmic de cap a peus. Desafia l’ordre natural de la pagesia amb un ordre natural alternatiu, el de la natura mateixa. En Roger és il·lustrat, té la saviesa dels nous pagesos que busquen respostes científiques al perquè i al com de cada cosa. Cal estudiar, practicar i no donar res per fet. Assaig i error, com els científics, però amb un credo verd, sostenible, honrat. Un credo d’autoexigència i llibertat interior. El veig un Francesc d’Assís laic amb un gran poder de persuasió. No és per l’agricultura ecològica que els seus pistatxers donen tant de fruit, sinó perquè els tracta de tu a tu i amb una franquesa absoluta. No parlen amb paraules, sinó amb el llenguatge de la terra que acumula descomposicions suculentes. En Roger no rondina, com solen fer els pagesos, sinó que reivindica. Jo el veig feliç i això s’encomana. La fe biodinàmica no, però la força de la convicció sí. Per això, quan ens porta al seu tros, ho veig tot d’una altra manera. No n’hi ha prou a concordar la vida vegetal als cicles de la lluna ni a donar per fet que les ovelles són estúpides. Si ell diu que són molt llestes, és que ho són. Jo me’l crec. I la terra també se’l creu, es deixa fer i el recompensa. És l’agricultura biodinàmica, pensa ell. És ell, penso jo. Perquè, si jo fos ovella o cabra o ametlla o bri d’herba, l’obeiria amb els ulls clucs

Els arbres mengen vida. En Roger ens ho explica a la manera de qui en té la certesa absoluta. Per això no ens vol convèncer, només ens ho transmet, respon les nostres preguntes, i ens ensenya el seu paradís que no és seu, sinó que ell en forma part i en treu l’aliment per a ell i la seua família. Totes les plantes, els animals, la llum, les roques; tot ens transmet el mateix missatge. La vida és arreu, fins i tot en nosaltres. Sobretot, en nosaltres.