Mateu Nogués

Apicultor silenciós com una abella obrera. Ho sap tot sobre les abelles i els seus hàbits, i precisament per això té cura que l’extinció de la Humanitat s’endarrereixi uns quants decennis més. El trobem a Ulldemolins, impertèrrit tot i el vent que bufa com vol, i ens deixa ben distrets amb la sensació que al cap, en lloc d’un cervell, hi tenim un rusc. Escolta atent com nosaltres les explicacions de la Roser, i hi afegeix detalls, matisos, per després tornar a amagar-se darrere de la barba i dels ulls vius.

Les carreteres del Priorat són zigzaguejants, fetes per a estómacs forts. Jo no l’hi tinc, la meva companya que dibuixa i escriu contes, tampoc. La resta són resistents, en aquest aspecte, sembla. O almenys no es queixen. Acabem d’arribar al poble de Mateu Nogués, l’apicultor. Ens hem creuat amb una marató de cent quilòmetres que passa just davant de la seva casa. Allí ens espera la parella: ell, en Mateu, un home fort, no massa alt, rabassut, de músculs potents, cap prominent, tot ell amb molt de cabell, barbat, de nas aguilenc i que parla poc. Entre els seus cabells i músculs, se li veu la mirada una mica vergonyosa, una mirada que mira des de darrere. Deu ser un home fet per a la soledat i els coneguts, em dic. La seva dona que s’està vora ell, petita i xerraire, de faccions rodonetes, és qui ens ensinistrarà en el món de les abelles. Llàstima! Tots volíem sentir-lo parlar a ell. Mos duen a una cambra que tenen preparada per a les xerrades sobre abelles. Ell seu en un racó una mica allunyat i ella es posa davant com si anés a fer-nos una classe, de fet és mestra i es dedica a fer classes. Ens diu que ell la corregirà si alguna vegada s’equivoca i d’aquesta manera comença l’exposició. S’equivoca poques vegades la dona, que no deixa de disculpar-se, i en això em recorda les llargues disculpes cerimonials xineses, perquè va sobreeixida de feina i no ha pogut fer-hi més. Les vegades que s’equivoca, ell parla. Té una veu maca, els ulls li brillen. Ens explica el preocupant cas del desabellament que està passant a les arnes del país. No saben a què és degut: les abelles surten de l’arna per a mai més tornar-hi. Es perden i es moren. Sense elles molts arbres i plantes no podran subsistir. Ell parla d’un problema mundial. Horitzons apocalíptics creuen davant dels nostres ulls. Però ell té esperança que les abelles ho remuntin. Se li veu. I això em tranquil·litza. Quan acaba de xerrar torna al seu raconet, tot fort i tan pelut i fosc. És qui tracta amb les abelles i en sap tot el que se’n pot saber. O gairebé. Però queda allí, com un ésser enigmàtic, callat, que escolta atentament i sense perdre detall tot el que la seva dona ens explica.

Tot home abeller, home de bé. Tinc 24 hores. M’he enfilat a la capçada d’un ametller. Tinc més confiança en les ales que no tinc que en la branca que pot trencar-se. Sóc el súbdit més lleial de les reines, aquell altre abegot ubic que, religiosament, les abelles no fan déu. Mesure la fumera, sostove el brescam, instigue un dolç prodigi. Aviat em caldrà crestar. Tot brunz al meu voltant. Hi ha sempre, constantment, una gota a punt de caure: mel als dits, al cervell, a la boca, a la sang.

Si no fos un exabrupte semàntic, es podria afirmar que en Mateu Nogués traspua l’autoritat moral d’una abella reina. Té poder sobre les abelles, totes, mascles i femelles, reines i obreres, larves i adultes, guardianes i meleres, les de bona fe i les barrudes, si és que n’hi ha. Mentre la Roser, la dona del Mateu, fa de reina regent, per delegació, me’ls imagino tots dos vestits d’astronauta i de tela mosquitera, entrant al reialme de les abelles amb la mateixa autoritat dels domadors de lleons. En una pantalla plana ens mostren imatges d’aquesta microsocietat —macro, en realitat— perfecta i la xerrada llisca com un documental fins que el Mateu parla del desabellament. Llavors no podem evitar una profunda sensació de desesma humana. Explica en Mateu que les abelles es desorienten cada vegada més, no saben tornar al rusc. Se’n desconeix el perquè, però sona a trastorn del segle xxi. Deuen vagarejar sense rumb i sense destí, penso jo, com els missatges electrònics perduts en l’éter de la galàxia informàtica. Com un personatge de novel·la que busca no sap ben bé què. De novel·la? No, de la vida. D’aquesta bonior d’eixams entremesclats, confusos, proclius al desabellament, al desarrelament, al desencaminament, al despullament, al desemparament. Després de la xerrada, al carrer, sentim compassió per les abelles perdudes. Ens agradaria ajudar-les, portar-les una a una al seu rusc, però ni tan sols les sabem reconèixer. Amb prou feines ens reabellem a nosaltres mateixos. Si ens commou l’abella desabellada és perquè ens sabem també desabellats. Per això escrivim, per explicar el desabellament propi fent veure que parlem dels altres.

En Mateu i na Roser treballen i treballen. Són obreres i reines i nodrisses i guerreres i exploradores, i han tingut la gentilesa d’atendre aquesta colla d’abegots que diuen que escriuen. Abelles, un sol cervell que funciona com un rellotge, que treballa i treballa i treballa per a seguir vivint i treballant. Això deu ser la felicitat. Un món apassionant que només podem conèixer, però mai entendre des de la nostra petitesa caòtica d’éssers humans. Tot això ens ho han sabut transmetre en Mateu i na Roser en una sola sessió.