Marta Cardona

Busca —i trobarà— l’harmonia amb la Natura per la via musical. És previsora perquè sempre du a sobre una cabellera rossa llarguíssima per reposar algun pèl de l’arquet del violí que es pogués fer malbé. Sembla que només vulgui fer una passejada per un camí entre vinyes, però en realitat t’està portant sota un castanyer màgic. Toca el violí per tot el món, però el seu lloc és una casa dalt d’un turó amb dues banderes: l’estelada i la pirata.

Després d’un opípar dinar al Celler de l’Aspi de Falset, travessem la capital de la comarca prioratina, i ens dirigim cap als afores on a l’entrada del camí ens espera, sota un sol justicier de tardor, una dona baixeta, completament vestida de negre, amb un cabell de color blanc que li arriba fins a la cintura, i que em recorda la crinera d’un cavall salvatge. Tinc por que es posi a córrer de sobte i desaparegui. Però no. Té el seu impuls controlat per les regnes. Ens somriu d’una manera delicada, tímida i al mateix temps decidida. La seva veu és harmoniosa. La seva companyia també. Ens explica que treballa per tot Europa tocant en orquestres o tercets o quartets amb el seu violí. Està una mica nerviosa de ser observada fora dels escenaris i intenta dissimular-ho. Ella no ha estat mai la protagonista, sinó la seva música. Anem enfilant el camí que s’encabrida pujant per costers ressecs, deixant a banda i banda masos, cada cop més espaiats. Quan no està de gira, la Marta ha triat aquest lloc per viure-hi amb la seva parella. Mentre ens fa caminar per la terra on viu i assaja, ens explica que des de petita que es dedica al violí, que son pare és músic, que li ve de nissaga. Les explicacions se les menja el sol que apreta i el camí no deixa d’enlairar-se. Les terres del Priorat són així: una estesa de barrancs i barranquets, rocars i boscos ressecs, enmig de pujades dures i baixades aspres. I tot de rocs col·locats en equilibri, procedents de qui sap quina prehistòrica explosió. I així anem pujant, alguns més lleugers, altres amb penes, fins que arribem al lloc que ens ha preparat. A la fi del recorregut s’hi veu un castanyer del qual pengen violins, un sis o set violins. L’escena em fa pensar en La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i més perquè el violí sempre m’ha semblat un instrument fúnebre, semblant a un taüt. Ara encara més. Per l’associació literària. Seiem sota el magnífic arbre on tindrà lloc la transformació. Entre fulles, troncs, mates i nous que ja han caigut de les branques. La Marta ens explica la història de tots els seus violins, que és la història de la seva vida. Després pren el seu violí estimat i comença la metamorfosi, la música surt imposant-se a la mateixa garbinada, que no ha deixat de bufar en tots els dies. És un moment màgic. La mateixa terra sembla agrair-lo. Les mateixes bèsties feréstegues de les nostres ànimes acotxen el cap per tal que els l’acaroni la música. Es produeixen aparicions i desaparicions insòlites en aquest precís moment. Quan la música cessa, hi ha un impàs. Aplaudim mentre la Marta torna a ser qui era i naltres amaguem les nostres ànimes a la cova del nostre esperit. Així reconfortats caminem el coster de la vinya fins a l’altell on la Marta i el Borja tenen la seva casa i on comença a dibuixar-se un rogenc sol que es pon entre un horitzó de muntanyes. La nit ens espera.

L’harmonia pot ressonar, com a molt, dins d’un sol cos. La de dos hauria d’aspirar, almenys, a afinar un violí. M’escoltaràs, a destemps, en la corbesa del meu arc. Riu tant que plora. Plora tant que riu. Cal embriagar-se sempre! No és fàcil somiar amb una freqüència al 332 Hz i haver d’acaronar Bach al 442 Hz.

Una tarda de tardor. El camí que surt de Falset està polsegós perquè fa dies que no plou. Les vinyes ja han donat tot el raïm i ara moren dolçament en una quietud de puerperi. Caminem a bon pas. De sobte, un miratge. Un castanyer de capçada venerable aombra un revolt com un paraigua enorme. Què hi fa aquí, un castanyer? I què són aquests set o vuit fruits que pengen aquí allà? Violins? Sí, violins suspesos que oscil·len amb elegància. Ingràvids. Violins vius, historiats, de fusta noble de color de cirerer i de caoba. Brunyits, com acabats d’envernissar, titil·len amb la lluïssor del sol que declina. Vessen notes mudes i l’ombra s’esponja, es fa tendra fins que un fil de música esquinça el silenci i ens xucla com el cant de sirena que captivava els mariners. Nosaltres som els mariners, la sirena és ella, Marta Cardona, llarga cabellera que, contra el sol, esdevé una font de llum. Bach impera, la tarda s’atura. Els altres violins que pengen del castanyer detenen el balanceig i escolten. Els pàmpols rojos i torrats d’octubre deixen de morir i també escolten. Tots escoltem, asseguts a l’ombra. I ens preguntem d’on surt la música. De les finíssimes cordes de metall? De la punta dels dits de la violinista? De les dues obertures en forma d’efa que adornen i refinen l’instrument? No se sap. Això és un miratge, és probable que la Marta es fongui d’un moment a l’altre i que el violí continuï sonant. L’única cosa certa d’aquesta tarda de tardor és que nosaltres som a dins del miratge i que la musica hi és. Existeix. I s’hi queda. En tot el món no hi ha cap altre castanyer empeltat de violí.

Una flamerada rossa ens descobrí el castanyer dels violins. Dels violins de la seua vida. El sol anava cap a la posta i li inflamava la cabellera, s’endinsava endins les seues pupil·les, l’iris era ja del color de la fusta del violí. Sonà Bach i sonà una dansa irlandesa. I les paraules. Quan tornàvem ja era fosc. Diuen que vaig trepitjar un serpent, potser un escurçó, que respectà el meu turmell en sentir que na Marta ja m’havia inoculat un verí més poderós.