Sales Amill, Gemma

gemma_sales

Gemma Sales Amill (Barcelona, 1945) De formació humanística combina les feines d’escriure i il·lustrar amb la de donar classes de dibuix i pintura en una escola d’adults. Té contes per a infants publicats  traduïts al castellà, a l'italià, al japonès, a l'anglès, al xinès cantonès, al xinès mandarí i al coreà. El 1992 li van concedir el Premi de la Crítica Serra d’Or d'Il·lustració Infantil i el 2003 va guanyar el primer Premi Parcir d’Àlbum Il·lustrat. Actualment té pendent d’edició una novel·la per a adults. També realitza tallers específics per a infants.

http://www.escriptors.com/autors/salesag/

Retrat fet per Ester Suñé Cugat

Establir connexió amb Gemma Sales esdevé tracte directe amb la sensibilitat i amb una tendresa fàcil de captar pel receptor.

Ella escriu i dibuixa a la vegada; i allò que no pot expressar a través d’una vessant ho fa amb l’altra. Segurament que la seva trajectòria li permet escollir acuradament la millor opció per compenetrar-ho.

Si ens ensenya les butxaques, podem trobar-hi un ampli ventall de pedretes de diferents mides, colors i textures. Se li complica enèrgicament quan trepitja un terreny on la varietat de mostres geològiques és elevada i ha de fer front a una tria.

Els camins que li agrada recórrer són lineals, intenta sempre que li és possible obviar les corbes i continuar tots els seus afers amb aquell somriure identificador que sempre fa bo de tenir a la vora. [ESC]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

abastar
v tr

El camí de l’estació de Tarragona fins al Molar ens ha ofert més d’una sorpresa. Primer, pel dia tan assolellat que feia i, després, pel paisatge. La carretera ens havia portat per una plana amable on, cap a l’oest, s’albiraven elevacions en el terreny i, poc després, una serralada. Més tard, la via serpentejava per revolts, cada cop més tancats. Així anàvem fent camí entre muntanyes i la visió que teníem des d’allà baix no mostrava camps ni poblacions. Per anar a les viles, calia deixar la ruta, com vàrem fer per arribar al Molar. Per això, quan vàrem dirigir-nos cap a la Figuera, el poble on dinaríem, el paisatge es va mostrar més obert i vàrem veure com la carretera transcorria per entre camps, i només cap al final de la ruta el cotxe va vorejar de nou una muntanyeta. De lluny, la graciosa silueta del campanar de la Figuera, semblava una lloca que acollia al seu entorn les cases que conformen la vila.

Però la sorpresa major va venir en arribar al Mirador del Coll del Solans.

A l’indret, situat a la vora del precipici, em vaig adonar de les meves limitacions. Si hagués estat ocell —vaig pensar—, un ocell com ara el falcó o l’àguila, m’hauria pogut llençar des d’allà, amb les ales esteses. I si els corrents m’ho haguessin permès, hauria planejat observant amb gust el magnífic panorama. I, volant, hauria format part del paisatge que enlluernava.

Com un gran amfiteatre, les serres de Llaberia, el Montsant i la Llena fan la rotllana i, al fons, es veuen els poblets de la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Gratallops... Un gran tapís de verds matisats amb un sòl molt accidentat que propicia el conreu de vinyes, d’oliveres, d’avellaners, d’ametllers i d’algun cereal. L’àguila que seria volaria després fins a Siurana i aniria a veure el punt on la llegenda diu que va saltar l’Abdel Assia, la dona morisca, i el seu cavall. El lloc encara conserva el nom d’aquella gesta infortunada, el Salt de la reina Mora. Allà estant, podria veure amb els meus propis ulls d’ocell la marca de la peülla que va deixar l’animal en prendre embranzida abans de caure en el buit.

Abandonant la idea impossible d’esdevenir au, vaig pensar com seria llençar-se en parapent des del Coll del Solans per sobrevolar pausadament la immensa i desigual plana. Passaria per damunt dels alzinars, dels pins i dels roures... Quin passeig! Però com que tampoc tinc possibilitat de fer aquesta mena d’esport, em vaig conformar a gaudir i admirar, palplantat, la panoràmica, que no és poc.

Així doncs, si un és tan sols un simple humà i vol tenir una primera impressió del Priorat i el Montsant —segons com les fronteres entre les dues denominacions d’origen són difuses—, us recomanaria d’anar fins al poblet de la Figuera, deixar el vehicle i agafar el camí que passa per davant del cementiri, en direcció al mirador. Un cop allà, s’abasta aquesta vista colpidora.

És un bon començament per entrar en contacte amb les terres prioratines. Quan es va per la carretera, hom no imagina que el paisatge li oferirà tanta bellesa i grandiositat.

La vista és esplèndida i si s’hi pot anar en companyia d’algun vilatà coneixedor del terreny, com estem fent nosaltres, encara millor, perquè llavors és com entrar en una casa per la porta gran, amb els amfitrions que et mostren, amablement i amb detall, tota la finca. Per un mateix, arribar a penetrar en els plecs del territori i la seva gent seria feina que demanaria paciència i un cert temps.

Més tard, mentre érem a les caves Ficaria, d’en Jaume Roca, em venia al cap  aquell verset que deia la meva àvia: «el bon vi del Priorat, aquest sí que m’ha agradat». No recordo bé si el fragment era del conte del rei que tenia el nas vermell que, bevent de bóta en bóta, no en deixava ni una gota... Segons la meva àvia, al rei li deien Pitof IV. [GSA]

Adela, l’

A la seva habitació de la casa rural, l’Adela, posava en ordre les teles.

Les que tenien encara la pintura tendra les va deixar a part i les altres les va agrupar per temes: oliveres, camps de vinyes, primers plans de fulles, vistes de la plana, murs de pedra, restes del castell...

Es va mirar les que havia posat de cara.

Una vista general del poble de la Figuera amb un cel blau que pareixia que s’hagués inventat. Uns pàmpols que semblaven d’aram, unes oliveres a les quals havia sabut captar la gràcia del laberint de les seves branques, uns carrassos de raïm que ja eren panses morades... Però del que estava més satisfeta era del fragment del marge de pedra que havia pintat. Ho veia, si no posava escrit al costat que era un mur, els que anessin a veure l’exposició es pensarien que era una paret decorativa; quan aquell reguitzell de pedres de colors harmoniosos i tan ben posades era el que era, res més... Bé, tant és! Els que van a treure el nas a una exposició es poden fixar en mil coses que no tenen res a veure amb el que el pintor ha volgut fer. I no es pot lluitar contra les percepcions alienes, cadascú veu les coses com les veu...

Cal que ventili la cambra —va dir-se mentre obria les finestres. Les olors de la pintura a l’oli i de l’aiguarràs ja les tenia incorporades, però sabia que no podia respirar aquelles flaires sense fer córrer l’aire. I també per l’Enric, l’Enric Palomar, el seu amic músic, que no faltava tant perquè arribés.

Asseguda al llit, va estirar el braç per agafar el seu bloc de dibuix i va repassar les notes que havia escrit. Era una mica caòtic, el quadern, amb dibuixos petits i d’altres de més grans al costat de pintures només esbossades i comentaris, i també d’escrits personals. L’Adela va passar els fulls enrere. El vint-i-tres d’agost havia anotat: «Per fi em sento lliure de l’Armand. Venir al Priorat, que no conec, m’anirà bé. Deixar aparcada la relació amb ell i no portar l’ordinador, encara més. Sí, li he dit que quan acabés la feina el trucaria i parlaríem del futur, però... Del futur, de qui? Quan vegi l’Enric li haig d’explicar el darrer embolic en què em va ficar l’Armand. Se’n farà creus! Sort dels amics que m’escolten els mals d’amors!»

Va fer una altra llambregada a totes les pintures. Pel volum d’obres s’adonava de la feina feta, i n’era molta. I això sense comptabilitzar els apunts del bloc, algun dels quals aprofitaria per l’exposició que tenia pendent de fer abans que s’acabés l’any.

Pintant, li havien passat les setmanes sense ni adonar-se’n.

Va prendre la llibreta del llit. La va obrir altre cop. Quines coses! Era el quadern d’una o d’un dels escriptors que havien estat passejant pel Priorat. N’estava segura. Però, qui n’era el propietari? No hi havia cap nom que informés sobre aquesta qüestió.

Va extreure un tríptic de dins del quadern. Era el fulletó on es parlava d’aquella primera trobada literària. Es va mirar novament les fotos que hi havia a la portada. Unes fotografies, petites, duplicades, que tampoc no deien res. A la part de dins del tríptic hi havia els noms i les dates dels escriptors. També hi havia els noms, però no les dates, dels que els havien d’acompanyar els quatre dies. Adalils, els deien. Tots aquests textos no eren cap ajuda per saber qui era qui, perquè no anaven associats a cap imatge.

Justament per desvetllar el misteri i també tallar la rutina, l’Adela havia anat, feia poc més d’una setmana, fins a Capçanes, el dia de la cloenda dels actes amb els escriptors. Volia veure’ls la cara, ja que, mentre voltava pintant, s’havia creuat amb ells un parell o tres de vegades —les fotos del fulletó li havien donat la pista per saber que eren aquella colla—, però sempre els havia vist d’amagat, fins i tot els havia fotografiat i n’havia fet algun apunt ràpid. Així que ja era hora que els veiés de cara. I segur que la confusió de bossa havia passat després de la taula rodona, quan havien posat les cadires de la sala d’actes arrambades a la paret i molta gent hi havia deixat les jaquetes i les bosses i motxilles, com havia fet ella mateixa, per poder escoltar el concert i prendre el vermut més lliurement. Devia haver estat llavors que, qui fos, va deixar la llibreta a la seva motxilla, per equivocació. I ella no se n’havia adonat fins al vespre.

Va estendre el tríptic per repassar-lo del dret i del revés. Hi havia els patrocinadors i el nom de l’entitat que havia organitzat els actes, però cap telèfon on poder trucar i dir: «Ep, a un dels vostres convidats li manca el quadern amb els seus apunts, on us el deixo?»

Havia decidit donar-lo a l’Enric. D’aquí a una hora soparien junts, segur que ell, que feia tant que anava a fer estades a la Vilella Alta, coneixeria algú o altre. O l’Enric o la seva dona, la Montse, tornarien la llibreta al seu amo.

No ho volia fer —a ella no li hauria agradat que remenessin el seu bloc— però la curiositat és mala consellera i l’hora baldera que tenia per davant, també. Així que va obrir la llibreta i aquest cop no es va poder estar de llegir els textos.

casa dels artistes, la

Al peu del castell de la Miloquera hi ha un casalot que en un futur proper s’ha de restaurar i transformar en centre cívic o en alguna altra entitat similar. A tocar, hi tenen unes parcel·les on viuen tortugues mediterrànies de diferents edats. De fet, l’àrea és un centre de reproducció d’aquesta espècie animal.

El que em va impressionar fou la casa. No per fora, ja que és un edifici sense cap peculiaritat, de dues plantes amb celler, sinó per dins. Quan vàrem traspassar el llindar, la llum que entrava per les finestres, que estaven obertes, matisava el color groguenc de les parets. El terra, ple encara d’objectes, papers, restes de pintura i alguna peça trencada de guix... Tot semblava indicar que no feia tant que havien marxat els artistes i que només serien fora per un temps, ja que, més tard, vindrien per posar en ordre el caos que havien deixat. Em va venir una imatge. Era com si penetrés dins l’estança de la meva pròpia consciència. Què hi trobaria, allà, si hi pogués passejar físicament? Segurament, molts elements dels que hi havia per les habitacions d’aquella llar: restes dels temps passats fent verdet, sentiments antics lligats a bocins d’objectes fútils, llàgrimes ficades dins de pots esquerdats, rialles fent garlanda amb les teranyines, ressons de moltes converses, amors i desamors enganxats a un mirall escrostonat...

En entrar dins l’habitacle, em va semblar trencar el silenci i l’atmosfera molt temps segellats. Era com esquinçar la calma a través de petjades. Feia angúnia aixecar la veu, com si els que hi havien viscut haguessin de tornar d’un moment a l’altre de l’exterior i ens poguessin enxampar tafanejant-los la casa. Tenia la impressió d’estar immiscint-me en la privacitat d’aquella gent. O, encara millor, en l’ànima que havien deixat entre les escletxes, en algun seient, en els esglaons de l’escala o ficada entre les bigues de fusta. Les estances, amb tantes empremtes de la vida passada, se’ns mostraven diàfanes. Podíem percebre els rastres de les vetllades, les xerrades a mitja veu, les confidències entre els dos amants, les jornades de feina creativa, les desavinences i els retrobaments, el dia a dia escolant-se entre les tasses i les forquilles... Vèiem les sales plenes de detalls quotidians, les cendres a les llars de foc, gots deixats en un costat de la taula, la cuina amb algun estri posat de qualsevol manera... A les parets, dibuixos i frases transcendents. Però la deixadesa i la brutícia acumulades ens deien que no hi havia passat ningú en molt de temps i que els escultors, ell i ella, ja no tornarien. Mai més.

Tot plegat, em va fer estremir.

Les obres dels dos artistes, en Marçà Giner i la Lula Pérez, les vàrem veure en el Museu de Marçà, per on ens va guiar sàviament, en Pere Rofes.

conillets d’Índies
m pl

Rosegadors. Els mal anomenats conillets d’Índies, ni són conills ni tampoc vénen de l’Índia. Talment com els sis escriptors que a la tardor de dos mil nou van aterrar al Priorat. Als tres homes i al tercet de dones els deien conillets d’Índies com els haurien pogut denominar pilots de proves, que pel cas és el mateix. Van voltar per la plana i per les serralades, per vinyes i camps d’oliveres. Van fer tasts de vins i també van assaborir les menges de cada indret on els van convidar. Van conèixer el bo i millor de la seva gent i van anar-se’n amb el cor ple d’experiències i el cap bullint d’idees.

Per celebrar l’estada d’aquests escriptors, algun poca-solta, amb poca feina, els va escriure una cançó.
Si us plau, amb la música del Submarí groc, dels Beatles.

Cap a l’oeeeeest, el Priorat,
Sis escriiptooors van arribar.
Venien del suuuud, del nord i de l’est
Dels països catalaaans, ai que bé!

Un cop allàaaaa van passejaaaar
El Montsant, Falset i Cabasseeees,
I molt méeeees van descobrir
Van jalar i xalaar i el viii tastaaaar...

 

(tornada)
Ai, sí, sí, anem, al Prioraaat,
anem al Prioraaaat, cantaven ben cofois.
Com el Priorat, no hi ha res millor
Ja us ho dic joooo, ja us ho dic joooo...

 

Ai, sí, sí anem al Prioraaaat,
Allà ens hem trobat i bé que ho hem passaaaat.
Apa anem, anem al Prioraaaaat
Tornem al Priorat, que és terra de veritat.

esperança
f

La passejada per les terres del Priorat m’ha donat l’oportunitat de trobar-me amb persones íntegres que m’han transmès solidesa en la seva feina i en la seva manera de parlar-ne i tot això m’ha suggerit esperança. L’esperança en una manera antiga de fer l’agricultura, però que ha de ser la del futur, ja que tal com se n’ha massificat la productivitat, accelerant els processos, sulfatant amb productes químics molt forts i fent les collites a contratemps, a la llarga, en sortim tots perjudicats. Per això aquest retorn a la manera antiga, més reposada i natural de treballar, m’ha esperançat. I el desig seria que s’encomanés a més pagesos i que passat i futur trobessin un equilibri lògic

esquerp -a
adj

Aquest paisatge prioratí és inspirador.
La terra, entesa com a receptacle o matriu, pot ser —com les persones— amable i generosa o esquerpa. Les terres aspres són un repte per als qui les volen ensinistrar treballant-les fins a fer que donin fruits. Segons com, ho veig com una mena de lluita entre el pagès i el sòl, com passa a l’artista quan vol pintar un paisatge. Uns i altres han d’utilitzar l’experiència, la inspiració, l’enginy, la constància... I no sempre l’esforç és només per les terres exteriors. Perforar la terra i entrar-hi per extreure’n els minerals de què està fornida ve de lluny. L’home ha volgut dominar el sòl i el subsòl. Aquí, a Bellmunt, hem vist la Mina Eugènia. Una obra feta per la mà de l’home que s’endinsa en el terreny més de cinc-cents metres. Només hem arribat fins al primer pis i ja fa impressió. I quan penses en les persones que hi entraven cada jornada i avall, avall, treballaven allà dins ficats, dia rere dia, extraient plom, t’esgarrifes. L’audàcia i l’habilitat de l’ésser humà sembla no tenir límits.Penso que aquestes terres, sempre, d’antuvi, hauran estat el llenç en blanc per als qui les han volgut conquerir i fer-se-les seves. I els que han acceptat el repte se n’han sortit, i amb escreix. Com el pintor, que mira la llum que projecta el cel, observa l’entorn que vol imitar i es llença a fer la feina, tractant de passar a la tela tanta bellesa salvatge, o l’arbre fet d’escorç, o aquella lluminositat que ha de capturar, tan sols amb els colors que té a la paleta i la mà que guia el pinzell.

El sòl del Priorat, pedregós i dur, ha estat excel·lent per a plantar-hi vinyes o oliveres —hauria de dir auliveres? Aquestes dues espècies vegetals han hagut d’enfonsar els seus múltiples dits d’arrels fent-los anar per entre uns terrenys hostils que els fan feixuc el camí, però alhora, que l’arrelament s’estengui cap a un subsòl més confortable ha fet que tant l’oli com el raïm tinguin un peculiar gust i cos. Impregnats de les olors d’estrats veïns, dels perfums del subsòl, trobem olis amb sabors afruitats i vins igualment sorprenents de tast.

Els cultivadors no desaprofiten res, com ha de ser. Per a poder plantar cal preparar el terreny, com quan es predisposa l’amant per a una nit plaent. No hem d’oblidar que la majoria de mots, expressions, costums i fins i tot la idea de les deïtats primigènies provenen de l’agricultura i estan unides a la terra i els seus cicles. Hi ha associacions molt interessants, com ara la de lligar l’arada i la feina de la sembra amb l’acte de fertilitzar un home a una dona. Els nostres avantpassats miraven el cel —o sigui, el temps que feia i el que faria— per poder deduir com aniria la collita, potser com també es fa ara. Les celebracions per la collita, actualment amb altres patrons, encara es commemoren.

Parlant d’una manera molt planera, també algunes de les lletres del primer alfabet estan inspirades en la terra i l’agricultura. Em ve a la memòria el que deien Ferran Bach i Rob Berkel en el seu escrit Els rastres de l’alfabet: «Segons les teories més acceptades, la major part de les lletres de l’alfabet provenen d’imatges. Per ser més exactes, són una adaptació de jeroglífics egipcis o de pictogrames semítics.

Per exemple, la L —la seva imatge— va començar fent d’arada fenícia. Quan la van adoptar els grecs la van aixecar, o sigui, la van escriure diferent, més semblant a la que ha arribat als nostres dies. Així, també va passar amb la M, que era com anomenaven l’aigua els egipcis. Va passar als fenicis amb aquest mateix sentit. Del seu pas per l’alfabet grec i romà, com una consonant, en va sortir com ara: una onada simètrica i encrestada.»

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR